Netflix té molts defectes, i el primer de tots ells és l’adotzenament d’estrenes que potser mereixerien més atenció per no passar desapercebudes, però també té la virtut que la seva producció en massa per al mercat internacional dona una gran oportunitat a creadors que, fa només uns anys, ho haguessin tingut molt difícil per estrenar la seva pel·lícula. I si no que li diguin al director català David Casademunt, que haurà de passat de firmar curtmetratges i videoclips molt interessants a llançar un film simultàniament a tot el món el dia de Reis. I no només això, sinó que el seu projecte, que es va poder veure al darrer festival de Sitges, ja portava unes quantes setmanes anunciant-se a la plataforma com una de les grans estrenes de principi d’any. Sigui com sigui, El Páramo s’ho mereix, perquè resulta que és un exercici de gènere molt honest i competent. Mirant-ne el tràiler era inevitable pensar en altres pel·lícules similars del gènere (especialment The Village i Un lugar tranquilo), però la veritat és que Claramunt i el seu equip acaben trobant-li un llenguatge propi gràcies a la seva mirada als horrors d’inspiració folklòrica i una narració que va al gra i encerta a no allargar-se més enllà dels 90 minuts.
L’acció de la pel·lícula se situa al segle XIX. Una família viu al camp per fugir dels estralls de la guerra i la misèria, i s’ha construït una quotidianitat molt metòdica per poder viure el dia a dia sense ensurts. Però no triguen a descobrir que les llegendes locals sobre els monstres que viuen a la zona són més reals dels que pensaven, i acabaran havent de sobreviure a una amenaça que posarà a prova la seva confiança. El Páramo treballa molt bé les seves atmosferes i sap crear un crescendo dramàtic que atrapa des de la primera seqüència: primer dedica uns quants traços a les relacions entre els personatges (amb especial atenció al vincle entre mare i fill, el gran eix de la història) i després va abocant-se a un clima de tensió i suspens cada vegada més irrespirable. Sense oblidar els elements més simbòlics, perquè aquesta és una d’aquelles pel·lícules que amb molt pocs recursos aconsegueix teixir un relat molt notable sobre l’aïllament i la por a allò que coneixem. Un relat, a més, que no està exempt de connotacions polítiques, com sempre han sabut fer les bones mostres del gènere. Un dels aspectes que funciona millor de El Páramo és el seu repartiment, encapçalat per Inma Cuesta, Roberto Álamo (sens dubte, un dels actors més prolífics i amb més registres del cinema espanyol dels darrers anys) i el nen Asier Flores, que és un dels grans descobriments de la funció.
