De la metafísica de l’amor a la química de l’entusiasme: quan les hormones abrandades de l’adolescència (que son la droga natural més efectiva que existeix) decreixen, progressivament, la seva activitat, el buit existencial que en resulta (pur taedium vitae) s’intueix com a insuportable. Aleshores, l’adolescent que ha deixat de ser-ho (però no del tot) malda per restituir unes sensacions que ja mai més podrà rehabilitar, una mica com li succeïa al malaguanyat Faust imaginat per Goethe, paradigma d’insatisfacció crònica. Enfront d’aquest paisatge desolador (el de la pèrdua de l’Arcàdia adolescent), la química ofereix una alternativa genuïnament mefistofèlica: un moment de plenitud a canvi d’una condemna perpètua. D’això van les drogues (les il·legals, però també les legals, que són majoria): de mantenir artificialment un desequilibri plaent.
La primera dificultat, òbviament, passaria per intentar parlar de tot plegat des del format d’exposició d’art contemporani. De fet, inclús nombrosos assagistes (alguns francament brillants i lúcids) s’han buidat literalment intentant comprendre les perversions d’un sistema que, a base de promeses de felicitat, ens submergeix en la més profunda de les seves antítesis. Ens referim, per exemple, a un altre malaguanyat (en la línia de Faust) com fou Mark Fisher: «El capital —escrivia el teòric anglès fa més d’una dècada— fa emmalaltir al treballador, i després les companyies farmacèutiques internacionals li venen drogues perquè se senti millor. Les causes socials i polítiques de l’estrès queden de banda mentre que, inversament, el descontentament s’individualitza i s’interioritza». Aquest és el nucli del problema: el pensador britànic mai es va cansar de denunciar la manera com l’actual «cultura de la indignació» hauria creat un espai «on la solidaritat és impossible, però la culpa i la por són omnipresents». Quina seria la raó de fons? Doncs la incapacitat de pensar més enllà del marc mental que fa possible el capitalisme i la seva lògica implacable basada en una versió molt esbiaixada de l’utilitarisme.
Atrapats en aquets ego narcotitzat, la solució sembla impossible. Més encara quan al malestar s’hi barregen qüestions de gènere que, a grans trets, malden per fugir d’un esquema binari que discrimina sistemàticament a un dels seus pols (i a tot el que no resulti automàticament catalogable). En aquest sentit, les aportacions teòriques també són nombroses i bigarrades: personalitats com Márcia Tiburi (la polifacètica filòsofa brasilera parla d’estat «falogocèntric»), Paul B. Preciado (en el seu cas, el règim seria «farmacopornogràfic»), el gran Frédéric Gros (a ell el que li preocupa són els motius de la nostra obediència a un sistema patriarcal essencialment injust) o, per posar l’exemple més recent —i sorprenent—, la incombustible Elizabeth Duval (una de les joves promeses de la filosofia en aquest país que, des de la més radical de les heterodòxies, està repensant les contradiccions subjacents a la teoria queer o a l’anomenada «esquerra caviar») hi van dient la seva, una mica intentant trobar aquell llenguatge no normatiu per parlar de qüestions radicalment noves.
Ja ho deia el crític de The New Yorker Peter Schjeldahl: l’art contemporani (i exposicions com la que ens ocupa resulta paradigmàtica) és «una prova per a la crítica, perquè evita el compromís formal amb l’art del passat i no proporciona, per tant, cap base per a qualsevol avaluació comparativa. És fràgil i ad hoc: és present, aquí i ara; més tard el present s’oblida. Tot i que sempre hi ha avidesa per la tecnologia de punta, es barregen el postminimalisme acadèmic i l’estètica conceptual, reajustant contínuament el rellotge al migdia –dels anys seixanta més o menys–, amb una inspiració nebulosament utòpica». O distòpica: Narcohumanisme és una exposició que pot interessar més o menys però que no hauria de deixar-nos indiferents.
