Més de vuit hores diàries recorrent distàncies de fins a quinze quilòmetres a la recerca d'aigua. Aquesta és la realitat de dones i nenes en molts països africans. Carregades amb bidons arriben a traslladar entre 15 i 20 litres per cada viatge. Sense temps per a una altra activitat que no sigui la supervivència. Què li espera a aquest sector de la població històricament maltractat en un escenari d'emergència climàtica? Moltes expertes alerten sobre el doble perjudici que suposarà l'escalfament global quan el setanta per cent dels 1.200 milions d'éssers humans que viuen en la pobresa són dones. Per aquest motiu la gran reclamació, en els últims temps, és la de vincular les polítiques mediambientals amb les de gènere. La revolució serà feminista i verda, o no serà, insisteixen les mateixes veus.
Des de Greenpeace es posa l'accent principalment que les dones són les més afectades pel canvi climàtic i les que menys representació tenen en els òrgans de poder internacionals. Acabar amb aquesta desigualtat és un dels passos cap a la transició energètica «justa i inclusiva» que en els últims anys comencen a demanar més entitats socials, amb l'Organització de les Nacions Unides al capdavant. «Els danys al medi ambient impacten sobretot a les dones, incrementant les violències que viuen cada dia. L'any 2017 gairebé la meitat dels assassinats de defensors ambientals van ser cap a les dones», recorden des de Greenpeace.
Discriminació ancestral
A més, els desastres naturals afecten també més al sexe femení, accentuant una desigualtat i discriminació ancestral. Com a exemple, en el tsunami asiàtic de 2004, gairebé el setanta per cent de les víctimes mortals van ser dones. Tenen fins a catorze vegades més possibilitats de morir i de patir les conseqüències de la fam o la sequera. «No obstant això, les polítiques públiques d'adaptació i mitigació no tenen en consideració el gènere», incideixen des de Greenpeace. Les dones representen el 51% de la població mundial i el 43% de la força de treball agrícola dels països en vies de desenvolupament, però encara que treballen la terra, només els en pertany l'u per cent. Dada esclaridora.
L'antropòloga Yayo Herrero sosté que la crisi ecològica, el racisme colonial i el patriarcat constitueixen, juntament amb l'explotació del treball humà, els pilars materials de la crisi civilizatoria. Per a Herrero, amb un planeta esgotat i amb un escalfament global irreversible, les polítiques públiques s'han d'articular entorn de la sostenibilitat de la vida.
En l'Agenda 2030
L'agenda 2030 de l'ONU, amb els seus disset objectius de desenvolupament sostenible, col·loca la lupa sobre punts com l'eradicació de la pobresa, el final de la fam, l'accés a l'aigua o l'energia amb el prisma de la igualtat de gènere sempre present. Una premissa bàsica.
La discriminació s'empitjora en països on els recursos naturals són essencials per al dia a dia, i la cerca d'aigua o llenya copen jornades senceres que impedeixen el desenvolupament d'activitats educatives o lúdiques en el cas de les dones, perquè entre les comunitats rurals representen fins a dos terços de la força de treball. Per tant, estan més exposades als impactes de la sequera i la desertització. Especialment quan són elles les que produeixen fins al 60% del menjar de la llar, però rares vegades són propietàries de les parcel·les que conreen.
A l'Àfrica subsahariana, per exemple, les dones representen el 75% de la força de treball, però a penes són propietàries dels camps. I si en tenen, aquests són més petits i marginals. Segons el World Economic Forum, el 60% de les persones que pateixen desnutrició són dones i nens, a més de ser els que estan més exposats a una taxa de mortalitat prematura més elevada en els ambients de contaminació atmosfèrica
Més càrregues de treball
Durant els fenòmens climàtics extrems, les dones no només estan més exposades a morir, sinó que en cas de sobreviure, incrementen la seva càrrega de treball en tenir a la seva cura més persones que depenen d'elles. A més, la conservació del territori en molts punts ha estat impulsada per les dones per la seva dedicació a les tasques agrícoles. Per aquest motiu miren d'inculcar en les seves comunitats la necessitat de preservar recursos com l'hídric, que és limitat. No és d'estranyar, doncs, que les indígenes estiguin més exposades a sofrir una violència relacionada amb la preservació de la biodiversitat. Lany 2017, gairebé la meitat dels assassinats a defensors mediambientals van tenir nom de dona.
Un oblit històric
La falta de representació en els òrgans de decisió, a més, no ofereix dades per a l'optimisme. Les dades són reveladores. Un 33% de les contribucions nacionals dels països per combatre el canvi climàtic inclouen explícitament una dimensió de gènere, i únicament en aquells en desenvolupament.
Segons l'OBED, només en 37 de 160 països en el món les dones i els homes tenen iguals drets per ser propietaris, usar i controlar la terra. D'aquí la necessitat que s'incorporin dones als òrgans internacionals de gestió dels grans acords sobre canvi climàtic, amb representació també en tots els nivells d'administracions públiques i de decisió.
«La transició no serà justa sense perspectiva de gènere: la pobresa energètica té rostre de dona»
La pobresa de manera estructural sempre ha tingut rostre de dona. Així ho ve denunciant sistemàticament Greenpeace. És una situació que en un escenari d'emergència climàtica s'agreuja. L'equip de gènere del col·lectiu conservacionista (a la fotografia inferior), amb tres dones i un home de diferents departaments, va néixer el 2013 amb l'objectiu d'incorporar la perspectiva ecofeminista als problemes ambientals i aconseguir així «un món verd i en pau».
Es parla molt de transició ecològica justa, però hauríem de començar a parlar que sigui inclusiva o amb perspectiva de gènere? Sí, una transició ecològica justa ha de tenir en compte totes les persones; les dones som la meitat del planeta i vivim en un marc general de desigualtat. La transició ecològica ha d'anar acompanyada de polítiques justes, equitatives i transformadores, que tinguin en compte totes les persones del planeta i la seva diversitat. No pot haver-hi una transició ecològica sense justícia social i, per tant, sense tenir en compte les dones i la seva vulnerabilitat pel sistema capitalista i patriarcal en el qual vivim i com a agents de canvi.
Dels 1.200 milions d'humans que viuen en la pobresa, el 70% són dones. Les dones són les que més pateixen les desigualtats socials i les xacres d'un sistema econòmic injust i depredador. Les persones més vulnerables són dones i nenes pels rols associats de cures, l'aprovisionament d'aigua, combustible o aliments. En treballar en el camp experimenten una caiguda en la seva productivitat, a causa de l'escalfament global, que genera un increment de la inseguretat alimentària i la pobresa. En el cas de les productores, a causa de la seva condició de vulnerabilitat, es veuen més damnificades. Les dones que viuen en països del sud es dediquen a funcions que depenen directament del clima, com la cerca d'aigua o el treball al camp. La pobresa energètica té rostre de dona i aquesta transició no pot ser justa sense perspectiva de gènere.
Com es pot apoderar aquestes dones, ja vulnerables, en un escenari d'emergència climàtica? El seu rol està íntimament lligat a la terra, amb el subministrament d'aigua i aliment per a les seves famílies. Abordant la crisi climàtica des d'una perspectiva holística i ecofeminista, desenvolupant estratègies de protecció ambiental que tinguin en compte les diferents vulnerabilitats enfront del canvi climàtic i tenint en compte que la seva contribució és imprescindible.
Les dones exerceixen un paper fonamental en l'obtenció i distribució de l'aigua, un recurs limitat i que encara serà més escàs en països ja castigats per la sequera. Quin futur tenen? Quan neixes amb aigua potable a casa és difícil ser conscient que no és una realitat similar a tot el món, però segons l'ONU 748 milions de persones encara no tenen garantit l'accés i d'altres l'han rebut enguany per primera vegada.
