08 de setembre de 2020
08.09.2020
Diari de Girona

Àrees marines protegides: on les espècies reneixen

L'augment del nombre de peixos i de la biodiversitat en zones amb alguna mena de protecció demostra l'eficàcia d'aquestes mesures · L'escassetat de plans de gestió és la manca principal

08.09.2020 | 20:55
Un exemplar de mero en aigües de Formentera

«La mar és immensa, però la seva protecció és mínima». Així resumeix la situació mediambiental del medi marí la prestigiosa World Wildlife Fund (WWF) que, no obstant això, no nega els forts avanços que s'han produït en aquesta matèria a Espanya durant els últims deu anys. I és que en aquest temps s'ha passat de tenir protegit l'1% de les aigües espanyoles a aconseguir un 10%. Pot semblar –i sens dubte ho és– una superfície encara insuficient però, malgrat això, Espanya s'ha convertit en país líder en la preservació de les seves mars dins de la Unió Europea, on el percentatge global protegit es queda en un 4%.

De manera anàloga al que succeeix amb la terra ferma, el mar precisa de figures jurídiques que el protegeixin enfront de l'acció de l'home. I, per descomptat, existeix un variat repertori de categories de protecció per a la mar en funció de si són responsabilitat del Govern central, de les comunitats autònomes o de la Unió Europea, perquè totes elles aproven les seves pròpies figures. Les reserves marines, per exemple, estan orientades fonamentalment a preservar els recursos pesquers d'un determinat lloc, però hi ha moltes altres figures destinades a una conservació estrictament mediambiental: parcs nacionals marítims (Cabrera, a Balears), parcs naturals marins, reserves naturals, Llocs d'Importància Comunitària (LIC), Zones d'Especial Protecció d'Ocells (ZEPA), Zones Especials de Conservació (ZEC)... Una infinitat de sigles que sovint se solapen entre si i no sempre aconsegueixen l'eficàcia necessària, segons els experts.

«Utilitat més que demostrada»

La científica marina de l'organització Oceana Silvia García no té cap mena de dubte sobre els beneficis d'aquestes figures de protecció a l'hora de recuperar el medi marí. «La seva utilitat està més que demostrada. Si protegeixes una zona marina, no sols es recupera aquest ecosistema, sinó que els peixos i les altres espècies es mouen i surten fora d'ella per a ocupar altres àrees, de manera que es produeix una migració d'aquesta riquesa ecològica cap a fora».

Les àrees marines protegides experimenten una millora de la seva biodiversitat després d'anys de gestió continuada · Xavi Salvador

Ara bé, aquesta científica realitza un important advertiment: «No es tracta només de declarar protegida una zona, després cal fer els deures i realitzar la gestió corresponent d'aquest espai». Si no, assenyala, de poc serveix tenir delimitat un perímetre amb l'etiqueta d'àrea marina protegida. Aquest és, precisament, el gran repte al qual s'enfronten els experts i moviments conservacionistes: aconseguir que totes les zones existents a Espanya tinguin el seu corresponent pla de gestió.

Quant als espais LIC i les ZEPA –figures europees dins de la Xarxa Natura 2000–, la meitat dels existents a Espanya ja disposen de pla de gestió, mentre que un altre 25% està en elaboració. No és una proporció massa baixa, sobretot en comparació amb la mitjana europea, comenta García. Tal com afirma WWF, «el fet que un espai pertanyi a la Xarxa Natura 2000 no garanteix un bon estat de la salut de la mar. Són necessaris plans de gestió amb objectius clars de conservació, i que promoguin una participació activa i informada de les persones».

La protecció de la mar va fer un pas important fa uns deu anys amb l'execució del programa internacional Indemares, que va permetre protegir a Espanya deu grans zones a alta mar. Ara s'executa un nou programa similar, que pretén augmentar el nombre de zones preservades i dotar de plans de gestió a aquelles que encara no el tenen; per exemple, el corredor de cetacis del Llevant espanyol, creat recentment. Des d'Oceana confien que aquest corredor, que ara és només una figura jurídica, acabi tenint unes regles concretes per garantir la protecció i la recuperació de les espècies i els ecosistemes.

Recuperant la pesca

Una de les zones de protecció que sembla estar donant bons resultats són les reserves marines pesqueres, concebudes abans de res per a recuperar els recursos piscícoles.

Fons marí amb peixos al litoral llevantí · Shutterstock

Aniol Esteban, responsable de la Fundació Marilles, que treballa fonamentalment a les Balears, afirma que «les reserves marines han funcionat i estan donant bons resultats» i posa com a exemple la reserva existent entre les illes d'Eivissa i Formentera, convertida ja en la més important de l'arxipèlag per la seva varietat d'espècies. Allà, la quantitat de peixos –la biomassa total– ha augmentat tant en les aigües superficials com en les profundes. Però en aquest últim cas els resultats són especialment espectaculars, perquè hi ha zones concretes on en només onze anys el nombre de peixos s'ha més que duplicat.

Així i tot, Aniol Esteban considera que «la millora experimentada encara està per sota del que es podria aconseguir; hi ha un marge de millora molt important». I això és degut, entre altres coses, a la falta de finançament públic per realitzar un adequat seguiment i gestió d'aquestes reserves, algunes de les quals depenen de les comunitats autònomes i unes altres del Govern central.

Però hi ha altres problemes: el fet que una àrea marina porti l'etiqueta de «protegida» no significa que estigui lliure d'agressions. Oceana recorda que en gairebé totes elles continua permetent-se la pesca d'arrossegament, «una xarxa amb pesos a baix que s'arrossega pel fons de la mar i arrasa el que troba al seu pas», resumeix Silvia García. «En una zona protegida això no s'hauria de permetre», assenyala, atès que trobar solucions que pal·liïn els seus efectes «és molt difícil».

El director de Marilles assenyala que les àrees protegides «generen un flux de beneficis que es tradueix en termes econòmics», tal com acrediten les confraries de pescadors locals. I, al contrari, «si erosionem el capital natural, estem erosionant el capital econòmic», assenyala Esteban.

Objectiu: que el 10% de la superfície preservada d'Espanya sigui «intocable»

La creença de molta gent que la declaració d'una àrea marina protegida equival automàticament a la total absència d'impactes és falsa. Per contra, continua sent possible la pesca –a vegades amb mètodes agressius– en el seu interior, igual que la navegació, el fondeig i altres activitats humanes. A tall d'exemple, Aniol Esteban, de la Fundació Marilles, assenyala que «el 20% de les aigües de Balears tenen algun tipus de protecció, però únicament el 0,16% té una protecció integral; és a dir, no s'hi pot pescar res per ser reserva integral». És necessari, assegura, ampliar considerablement aquesta superfície «intocable».

El mateix opina des d'Oceana la científica Silvia García: «La nova estratègia europea persegueix gestionar adequadament un 30% de la superfície marina d'Europa per al 2030. D'aquest 30%, s'estableix que un 10% haurà de ser 'estrictament protegit', és a dir, amb tots els usos prohibits, a manera de reserves integrals», ja que aquesta fórmula «ha demostrat ser la més eficient per a la recuperació dels sistemes degradats», explica.

L'ideal, per a García, és que totes les Àrees Marines Protegides, sigui com sigui la seva catalogació, tinguessin almenys aquest 10% de la seva superfície declarat com a reserva integral, com en teoria ja tenen les reserves pesqueres d'Espanya, sense aprofitament possible de cap classe. «Aquest 10% 'intocable' és una mesura de gestió bàsica, permetent només tasques de gestió i de recerca, per protegir els elements més vulnerables i de major valor natural», afirma.

Zones marines protegides a Espanya

Diferents figures de conservació en vigor (només les de la Xarxa Natura 20000 de la UE) · Ministeri per la protecció ecològica
Compartir a Twitter
Compartir a Facebook