Els impostos mai han tingut bona premsa i, malgrat això, gràcies a ells és possible obtenir fons per a tota mena de serveis públics. Però no només serveixen per aconseguir diners. Hi ha impostos que estan dissenyats, fonamentalment, per dissuadir de determinats comportaments negatius per a la societat. Els gravàmens verds tenen com a objectiu penalitzar econòmicament accions que van contra el medi natural com a manera de desmotivar als seus usuaris. Però quin és el panorama a Espanya?
Les últimes dades disponibles (Eurostat) són del 2017 i demostren que al nostre país només el 5,4% dels impostos vigents són ambientals, ínfim percentatge que a més suposa una lleugera reculada sobre els dos anys precedents. La mitjana europea està en el 6,14%, encara que països com Grècia, Eslovènia o Letònia superen el 10%. Però els experts adverteixen que, sent baix el percentatge espanyol, a més encara estaria inflat artificialment, pel fet que alguns gravàmens considerats verds en realitat no serien tals.
«Un autèntic impost verd és aquell dissenyat per desincentivar conductes contaminants. L'impost sobre hidrocarburs grava, per regla general, el volum dels productes i no el contingut de diòxid de carboni que s'alliberarà en la combustió. I en l'impost sobre l'electricitat es grava (amb petits matisos) l'import en euros de l'energia consumida, amb independència que el seu origen sigui més o menys contaminant», explica a aquest diari el catedràtic de Dret Financer i Tributari Pedro Herrera. Per a ell, «en l'àmbit estatal a penes existeixen autèntics impostos verds».
Altres experts calculen que, en aquesta situació, només el 17% dels impostos que a Espanya porten l'etiqueta «verda» ho serien realment, amb el que, si es descartessin aquests casos, la recaptació espanyola en taxes ecològiques s'hauria quedat en només 3.653 milions el 2017, enfront dels 21.382 milions oficialment declarats.
Entre els pocs impostos clarament ecològics que existeixen a Espanya hi figura el que grava els gasos fluorats utilitzats en aparells de refrigeració i, només en part, l'impost de matriculació, recorda Herrera.
El verd ven, i els tributs no són una excepció, perquè sovint s'usa aquest concepte per donar-los un vernís més amable davant el contribuent. No sols el Govern central implanta aquestes figures impositives, sinó també les comunitats autònomes. L'impost al desgast que causa l'afluència massiva de turistes sobre el medi natural és objecte d'impostos en algunes d'elles, com Balears, on cada turista paga un euro al dia en concepte d'«ecotaxa». Però els ecologistes insulars alerten que «feta la llei, feta la trampa». Els conservacionistes denuncien que l'«ecotaxa» actualment en vigor «serveix en realitat per a qualsevol cosa: des de construir instal·lacions educatives fins per promocionar accions turístiques sota el segell de sostenible». És a dir, l'impost perd la funció i la filosofia amb la qual va ser concebut inicialment.
Altres impostos autonòmics de tipus ecològic s'apliquen a assumptes tan dispars (i a vegades contradictoris) com les emissions atmosfèriques, el sanejament d'aigües residuals, el lliurament de residus en dipòsits, els parcs eòlics i les grans superfícies comercials, entre altres. No tots tenen una finalitat clarament ambiental, sinó més aviat recaptatòria. I és que «la desatenció per part de l'Estat ha estat aprofitada per les comunitats autònomes per mirar d'ocupar el nínxol de la fiscalitat ambiental. Això ha portat a un creixement exponencial d'impostos ambientals, de manera desordenada, poc coordinada i, a vegades, amb franca incoherència respecte als objectius ambientals», assenyala l'expert en Dret Tributari José María Cobos. Exemple d'aquest caos és que l'advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea va considerar «lamentable» que a Espanya es cobrin impostos als parcs eòlics o les centrals hidràuliques, recorda Cobos.
És a dir, que no s'apliquen impostos al que hauria de tenir-los i es penalitzen algunes accions que haurien d'incentivar-se. En aquestes circumstàncies, Greenpeace parla de «por a la fiscalitat verda». Els pocs tributs que existeixen tenen «una finalitat simplement recaptatòria i no existeixen pressupostos finalistes que es destinin a la millora del medi ambient, a la lluita contra el canvi climàtic o a afavorir la transició energètica justa».
Fa un any, les principals organitzacions ecologistes espanyoles es van unir per demanar la implantació de 13 nous impostos ambientals, per gravar activitats com la caça, els plaguicides, els abocaments, la incineració de residus, la ramaderia intensiva o l'esquí alpí, entre altres. Paco Segura, d'Ecologistes en Acció, assenyala que són propostes «per canviar comportaments, que és del que es tracta».
Però no sembla haver-hi grans esperances de millora de cara al futur immediat. El Govern de Pedro Sánchez havia anunciat dos nous impostos netament ecològics (a l'ús de plàstics i al transport aeri), però la crisi econòmica derivada de la Covid-19 ja ha tombat el segon d'ells. La taxa ecològica per als bitllets d'avió anava a encarir els moviments de persones per via aèria i, de fet, l'objectiu era desincentivar aquest mitjà de transport contaminant per afavorir-ne d'altres més sostenibles. Estava previst recaptar fins a 1.300 milions anuals. La difícil situació econòmica ha portat l'Executiu a ajornar la seva aprovació fins a moments més propicis.
Sí que continua endavant, però, l'impost a l'ús del plàstic, que ja té forma d'avantprojecte de llei. Amb aquest últim gravamen es pretén fer un altre pas en la lluita contra l'ús d'aquest material en la vida diària, sobretot en vista que la Covid-19 s'ha convertit en un inesperat aliat dels plàstics d'un sol ús, a causa dels elements usats en els sistemes de prevenció i protecció desplegats arreu per combatre la pandèmia.
La desvirtuació del concepte
Experts en Dret Tributari, com Pedro Herrera o José María Cobos, adverteixen que hi ha impostos com el dels hidrocarburs o el de l'electricitat que no poden qualificar-se d'ambientals, perquè no serveixen per dissuadir de l'ús de recursos no renovables.
