L’avenç de l’agricultura és imparable. Les terres agrícoles s’estan apoderant de gran part del planeta. Els cultius han devorat en les darreres dues dècades més d’un milió de quilòmetres quadrats de la superfície de la Terra, el doble de l’extensió d’Espanya. Els científics ja han posat el crit al cel. I és que l’expansió de la superfície agrícola (en bona part dels casos, substituint boscos i sabanes planteja un gran desafiament per a la protecció del clima i la biodiversitat.
Un nou mapa mundial compilat a partir de dades recollides per satèl·lits mostra que els camps de cultiu s’han expandit notablement des de començament de segle. L’estudi, que acaba de ser publicat a Science i Nature Food, destaca com la Terra s’està convertint en una gegantina granja global unificada, amb els països més rics «subcontractant» cada vegada més la producció de cultius a les regions pobres.
La meitat dels nous camps han reemplaçat boscos i altres ecosistemes naturals (vegetació autòctona i coberta arbòria) que emmagatzemaven grans quantitats de carboni, cosa que amenaça els esforços evitar un canvi climàtic catastròfic. També va contra la biodiversitat.
«L’avenç inexorable de la petjada humana és simplement brutal», comenta l’autor de l’estudi Matt Hansen, geògraf de la Universitat de Maryland (UMD).
Hansen i els seus col·legues van cartografiar les terres de cultiu utilitzant dades d’un programa del Servei Geològic dels Estats Units i la NASA, aprofitant les imatges preses per diversos satèl·lits dissenyats per monitoritzar contínuament la superfície del planeta.
Àfrica i Sud-amèrica
L’empremta global de les terres de cultiu va augmentar un 9% durant el període d’estudi, que va abastar del 2000 al 2019, a causa principalment de l’expansió agrícola a Àfrica i Amèrica del Sud. L’augment de la superfície ocupada pels nous camps agrícoles és diverses vegades més gran que l’estimació del 2,6% que havia fet l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO).
Tot i això, l’àrea mundial de terres de cultiu per càpita va disminuir en un 10% a causa del creixement de la població. Aquesta circumstància pot ser un indicador d’inseguretat alimentària als països pobres que depenen de l’agricultura de subsistència, segons els científics.
La situació és tremendament complexa i de difícil solució. D’una banda, el creixement de la població mundial i l’augment dels nivells de vida provoquen «inevitablement» l’expansió i la intensificació de l’ús de la terra agrícola mundial «per satisfer les demandes creixents d’aliments, biocombustibles i altres productes bàsics».
D’altra banda, però, aquesta expansió i intensificació de l’agricultura amenacen el funcionament dels ecosistemes i condueixen «a l’extinció d’espècies a través de la pèrdua i fragmentació de l’hàbitat», alerten els autors de l’estudi, que confien que els resultats de la seva investigació contribueixin a acostar-se als Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de les Nacions Unides per al 2030, a millorar el modelatge de rendiment de cultius, a progressar cap a la producció sostenible d’aliments i a reduir l’impacte ambiental de l’expansió agrícola.
«Els ODS exigeixen un equilibri entre l’augment de la producció agrícola i el manteniment dels serveis dels ecosistemes. La implementació dels ODS per millorar la seguretat alimentària, protegir els ecosistemes terrestres i d’aigua dolça i mitigar el canvi climàtic requereix polítiques nacionals i cooperació internacional que es basen en dades coherents, independents i oportunes sobre l’extensió i la productivitat de l’agricultura» , assenyalen els científics.
De les dades recollides a l’estudi s’extreu que les principals regions de terres baixes del món han esdevingut paisatges agrícoles homogenis, incloses les grans planes a Amèrica del Nord, les pampes a Amèrica del Sud, l’estepa pòntica a Europa, el nord de la Xina i les planes de Manxúria a l’est d’Àsia, la plana indogangètica al sud d’Àsia, parts de la regió del Sahel a Àfrica i el sud-est d’Austràlia.
Augments del 50%
L’expansió de les terres de cultiu a Amèrica del Sud (deguda en gran part a una indústria de la soja en auge que proveeix els ramaders, sobretot a la Xina) es va produir de forma sincrònica al Brasil, Argentina, Paraguai, Bolívia i Uruguai. Les terres de conreu del continent van augmentar gairebé un 50% durant el període d’estudi.
Un patró similar d’expansió simultània de les terres de cultiu es va observar als països del Sahel i l’Àfrica Central. La major part de les noves terres agrícoles van ser creades a Àfrica per alimentar una població en ràpid creixement. El 40% de les terres de cultiu en aquest continent va aparèixer en les darreres dues dècades, i la taxa s’està accelerant. Però, en canvi, els rendiments dels cultius del continent són els més baixos del món.
Al sud-oest i sud-est d’Àsia, l’avenç de terres de cultiu es va trobar principalment a les terres seques, mentre que les plantacions d’arbres, horts, l’aqüicultura i les àrees urbanes van reemplaçar les antigues terres de cultiu a la Xina i els països del Sota Mekong.
Les terres productores de cereals, farratges i fenc del nord de les grans planes d’Amèrica del Nord tenen diferents dinàmiques dins del Canadà, on s’observa l’abandonament o la conversió de terres a pastures permanents, i els Estats Units, on s’ha intensificat el maneig. de la terra.
Mentrestant, les terres de cultiu irrigades a l’Aràbia Saudita van disminuir a causa de l’esgotament dels recursos d’aigua subterrània i de la implementació de polítiques estatals per descoratjar la producció de cultius intensius en aigua.
La investigació va constatar així mateix l’abandonament de terres de cultiu després de la contaminació radioactiva després del desastre nuclear del 2011 a la planta d’energia nuclear de Fukushima, al Japó.
«La distribució transfronterera de les àrees principals de terres de cultiu i la dinàmica sincrònica de les terres de cultiu il·lustren la importància de la cooperació internacional per garantir el progrés global cap als ODS», apunten els investigadors.
La conversió de boscos i llençols en camps agrícoles provoca l’emissió a l’atmosfera d’enormes quantitats de carboni emmagatzemat a la vegetació i al sòl, cosa que accelera el canvi climàtic. Aquesta circumstància genera aproximadament una vuitena part de les emissions totals de carboni provocades per l’ésser humà, segons els investigadors.
I és que, encara que l’agricultura també tingui color verd, no sempre és una ajuda per al planeta.
Es pot alimentar tanta gent de manera sostenible?
En tot just un parell de segles des de la Revolució Industrial, la població humana s’ha multiplicat per vuit. Des del 1800, ha crescut d’uns 900 milions d’éssers humans a 7.600, pel camí dels 8.000 milions i més enllà.
Jorge Riechmann Fernández, professor de Filosofia moral a la Universitat Autònoma de Madrid, ha analitzat en un article publicat a The Conversation les conseqüències de l’extensió de l’agricultura industrial al planeta. La «gran intensificació agropecuària», com ho defineix Riechmann, s’acarnissa sobretot als països del Sud, on exerceix un gran impacte «sobre els ecosistemes dels quals depèn el nostre futur», assenyala.
Aquesta situació provoca gran consum de combustibles fòssils, predomini de monocultius (amb gran dany ecològic), difusió a gran escala de pesticídes, concentració d’oligopolis d’agroquímics i llavors i pèrdua de varietats tradicionals, cosa que va «danya la resiliència dels nostres agrosistemes», entre altres coses.
L’autor aposta per «canviar el model» de producció agrària i optar per «l’agroecologia, sobirania alimentària, conservació de la biodiversitat natural, regeneració de sòls i dietes bàsicament vegetarianes», és a dir, «una agricultura basada en la diversitat a tots els nivells, recuperant la simbiosi amb la naturalesa».
