Amb molt interès vaig llegir una informació publicada ahir al Diari de Girona amb el títol "Pujol s'empara en Mounier per defensar l'existència de drets col·lectius d'un país". El que exposava és cabdal per entendre els dissortats 23 anys de domini de Jordi Pujol sobre Catalunya.
Manta vegades he escrit que Catalunya no podrà mai més tornar a treure el cap si no s'assumeix, en un àmbit social ampli, una visió acurada i, per tant, molt crítica del que ha representat el pujolisme, que no és res més la voluntat de poder personal de Jordi Pujol.
Començant pel començament, aquells que estiguin interessats en el tema haurien de llegir, com a molt mínim, la definició que fa la Wikipedia -posant abans el motor de recerca en "yahoo.it"- del concepte polític italià "cattocomunismo". Són només set línies, més cinc de bibliografia. O sigui, ben poca cosa per descriure un tema sobre el qual hi ha innombrables treballs.
Aquelles línies acrediten que no és una invenció meva, malgrat que aquí aquell concepte és ignorat. Cal precisar que el "cattocomunismo" de Pujol és dretà, no pas com el que predominar a Itàlia, en gran part esquerrà. En tots el casos, corresponia a la confluència d'alguns catòlics i alguns comunistes en una entesa comuna, per rebuig del liberalisme, al qual ambdós podien odiar encara més que el comunisme (per part dels catòlics) o el catolicisme (per part comunista).
Amb el gaullisme va passar quelcom de semblant. De Gaulle i els comunistes gals compartien un odi enfollit pel liberalisme i per les forces de centre en general, a les quals qualificaven, gràficament i carregats d'odi, "del partit americà".
En aquesta comunió antiliberal, Emmanuel Mounier (1905-1950), reivindicat a Girona per Pujol hi va jugar un paper clau. Mounier era molt de dretes -la seva Escola de Quadres d'Uriage per havia de ser la sement dels joves seguidors del mariscal traïdor Pétain. Però va evolucionar no pas vers una dreta antifeixista i anticomunista, sinó vers una perversa admiració envers el comunisme i l'URSS. Va passar d'un estatisme a un altre.
Mounier i el seu continuador en la direcció de la revista Esprit, Jean-Marie Domenach, varen arribar a ser vils envernissadors, per no dir propagandistes, de crims comunistes de l'era estaliniana.
Després del monstruós cop d' Estat comunista de Praga del 1948, Mounier va escriure que "no ens ha de servir per enorgullir-nos de la nostra bona consciència occidental". Va afegir que "hem de treure'ns de sobre la cancerosa claredat de consciència occidental, que ha crescut en els darrers dos anys (ho escrivia el 1948) fins al punt en què supura un anticomunisme de defensa social". També va escriure que "l'anticomunisme és la força de cristal·lització necessària i suficient per un retorn del feixisme".
El 1947, en plena barbàrie estalinista, Mounier havia acreditat un antihumanisme repugnant escrivint: "La mort d'algú condemnat per raons polítiques sembla sociològicament inevitable". Hi va afegir: "L'autoritat política té el dret a l'autodefensa. L'única discussió concerneix la legitimitat política d'aquesta autoritat, la serietat de l'amenaça i el caràcter de les activitats il·lícites en qüestió". Un segle i mig abans l'admirat Cesare Beccaria ( 1738-1794) li hauria escopit a la cara.
Escrivint sobre els criminals processos comunistes de Moscou, Mounier va arribar a referir-se amb respecte al tristament cèlebre fiscal, Andrei Vyshinsky, un dels més grans criminals del segle XX. "La psicologia dels acusats (dels processos de Moscou) -va escriure Mounier- i el seu destí personal, empal·lideixen davant el destí col·lectiu, perquè en aquest moment aquest darrer s'encara la vida o la mort. Vyshinsky ho va resumir brutalment als acusats de (els processos de) Moscou: "Hi ha una causa immediata i objectiva, la resta és psicologia".
Podria escriure'n molt més, afegint grapats de citacions. El resultat seria el mateix: el "cattocomunismo" no és humanisme. Com tampoc Mounier, Domenach i Jordi Pujol, no són uns humanistes, per antiliberalisme visceral i per altres raons que em veig capaç d'acreditar. Quant a presentar a Mounier com una empara dels drets nacionals de Catalunya, no en dic res, per pura caritat cristiana, la de veritat, no pas la "cattocomunista". Mounier era un estatista francès integral, que si ahir hagués sentit a Pujol a Girona s'hauria sentit injuriat.
