Quan Artur Mas va designar Felip Puig conseller d'Interior vaig escriure que era una pèssima decisió. Des de l'aleshores, Puig ha demostrat amb escreix ser l'home equivocat situat en el lloc errat. Qui conegui seva trajectòria, el seu caràcter i la seva fidelitat a l'autèntic poder a l'ombra -Jordi Pujol- pot efectuar els pitjors presagis. Mas sabia que corria un risc, però el va nomenar. Això implica que Mas menysprea l'ordre públic, altrament no hauria nomenat a Puig, sinó a algú de la seva confiança. Ja s'ho trobarà.
Des de fa anys, Puig és temut dins CDC per les seves formes de control de la militància. Ho sap tot sobre tots els militants. Mai abans d'ell hi havia hagut un conseller amb aquesta passió, que pot ser temible en mans d'una persona que ocupa funcions policials. Viure als llimbs és una mala característica per algú que té a veure amb l'ordre públic. Però tenir pocs límits quant al respecte del dret a la privacitat pot ser força pitjor.
Mas sap que Puig està al servei de Jordi Pujol i de la seva ambivalent i paradoxal política. En efecte, Pujol vol que CDC es mantingui, però que Mas es cremi, de manera que no pugui aspirar a un altre mandat. El duo format per Pujol i Puig vol que dintre de tres anys el candidat a la Generalitat sigui Oriol Pujol, no pas Mas.
És una obvietat afirmar que sota la Generalitat republicana l'ordre públic va anar malament. Per això, tant Josep Tarradellas com Jordi Pujol varen ser reticents quant a exercir competències efectives en el terreny policial. Pujol ni tan sols va al·ludir a aquest tema en el seu primer discurs d'investidura l'abril del 1980. Ho vaig exposar en una sèrie de catorze llargs articles que vaig publicar en aquest diari del 16 al 31 de març del 2007.
Per a un relat historiogràfic de gran qualitat cal consultar el magnífic llibre Crònica dels militars catalans (L'esfera dels llibres, Barcelona, 2006) del meu enyorat amic Gabriel Cardona (1938-2011). Cardona va explicar el mal causat per independentistes arrauxats que varen dominar la policia catalana durant la Republica. Ja veiem què fa ara l'independentista també arrauxat Felip Puig.
Va ser sota Jordi Pujol, i sent conseller de Governació Macià Alavedra, que el llavors ministre de l'Interior espanyol José Barrionuevo va prendre la iniciativa de potenciar uns Mossos d' Esquadra que estaven en estat letàrgic i, a més, destinats a romandre-hi. Barrionuevo va prendre aquella decisió perquè li calia disposar de més Guardia Civil, per destinar-la al País Basc.
Des de l'inici, tot es va portar amb els peus, com ja vaig explicar en la sèrie d' articles esmentada. El tema va acabar anant a parar a mans d'Àngel Abad Silvestre, vell i molt dur dirigent del PSUC. La cúpula policial va quedar totalment en mans de persones procedents o afins al comunisme català. El cap d'ells, triat pel propi Abad com home de la seva màxima confiança, va ser Joan Delort.
Quan vaig escriure aquella sèrie articles vaig constatar que a CDC ningú no entenia res sobre models policials, ordre públic o seguretat ciutadana. En vaig quedar astorat. Tanmateix, més d'un dirigent de CDC de l'època em va dir que si guanyaven les eleccions farien foc nou, començant per treure Delort. No ha estat així.
En l'ordre polític, CDC ha assumit l'opció de control i marginació de les policies locals concebut per Delort i Joan Saura. Es va plasmar en el seu fallit avantprojecte de sistema policial de Catalunya. El varen voler fer aprovar pel parlament ja fa un any. Però l'oposició de molts alcaldes -inclosos un munt de CDC- ho va impedir. Malgrat la importància de la qüestió, Delort i Saura varen aconseguir que el tema no sortís gairebé gens a la premsa.
Ara no hi ha dubte que Puig vol recuperar els propòsits de Saura i de Delort, al quals, per cert, s'hi oposava Xavier Vilaró, el cap de la policia municipal de Barcelona a qui Xavier Trias vol cessar, per a lliurar la política policial de l'ajuntament a Joan Delort. Amb aquest canvi, el model Saura-Delort s'imposarà. Les policies municipals esdevindran subsidiàries respecte als Mossos.
Així estem: en l'àmbit públic hi ha un buit conceptual respecte al model policial, junt amb un deteriorament de la formació, un criteris operatius contradictoris (que van des de la inoperància a la desmesura) i un endarreriment en els equipaments i en les tècniques de manteniment de l'ordre. Tot ha estat posat de relleu amb els vergonyosos fets entorn del Parlament. Tot indica que tornarà a haver-hi altres desastres.
