01 de juliol de 2012
01.07.2012
40 Años
40 Años
Opinió

Un cop fora prat, que retorni hipòcrates

03.07.2012 | 13:16

Josep Prat ha cessat de President de l´Institut Català de la Salut (ICS). Però no ha admès que ell fos en absolut cap mal, quan alguns dels seus actes podien ser una cosa molt pitjor: una síndrome més dels greus i creixents mals de la sanitat pública catalana. La llarga agonia de Prat acredita que mai no s´ha tractat d´un tema unipersonal. Durant mesos Prat ha estat recolzat, emparat i mantingut.

Quan el 25 d´octubre proppassat, al Diari de Girona, vaig començar a exposar el paper clau de Prat en la sanitat catalana, durant més de 25 anys, aquest no era conegut públicament. Més tard, dos antics consellers de Salut em manifestaren que per decennis era la figura més poderosa de tota la sanitat. Per tant, més que ells. Però des de l´ombra. Quan un sistema dit democràtic permet aquestes grolleres manques de transparència significa que en realitat no és democràtic.

La sortida de Prat no pot servir de tallafoc, Mai no va ser un personatge solitari, ni aïllat, ni insòlit. Fou més diguem-ne creatiu i agosarat. Era intuïtiu i d´una intel·ligència que una font va qualificar de matemàtica. Si li poden donar molts significats. Certament, no era un humanista. Ni se li coneixen més afeccions públiques que el poder i el diner. En el informes que li arribaven, mirava només l´apartat econòmic. Em costa imaginar que pogués deixar de dormir pels costos humans que la seva política podés generar, o ja haver generat. Penso en pèrdua d´equitat, la disminució de la qualitat de vida i potser en esperança de vida, com afirmen les pancartes exhibides per metges amb l´afirmació «Les retallades maten».

Mai no he parlat amb Prat, ni intercanviat cap missatge. Després dels meus dos primers articles, un antic diputat del PP em trucà demanant-me anar a dinar tots tres. M´hi vaig refusar, dient que ja el trucaria si cregués que em calia parlar amb Prat. No em calgué.

Sempre vaig tenir una imatge sociològica clara de Prat. Erta fill de la Fatarella (Terra Alta). El veia com un personatge pròxim a la figura de l´amo o cacic rural. Crec en Prat el mot rural no s´ha d´usar com adjectiu, sinó substantivar-lo. Segur que els que han estudiat les guerres carlines farien més paral·lelismes. Imagino que, quan es conegueren, aquest aspecte va entusiasmar a Jordi Pujol, a qui també li pot aplicar. És allò de la pela, la família, la tradició i la duresa en les relacions socials: els pobres a obeir i els rics a manar. Això darrer Prat ho sabia fer amb habilitat, amanit de més coses. Va arribar a tenir fama de saber posar-se els sindicats a la butxaca

Retrobo moltes d´aquestes característiques bàsiques en una altra personificació dels pitjors mals de món sanitari català, Jaume Aubia. Oficialment és president del Grup Med Corporatiu del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona. Però en realitat l´encarnació total de tot el poder en aquell ens, per incapacitat del seu president Miquel Vilardell. Aubia també és una encarnació del poder rural. La concessió de la construcció d´un aparcament adjunt al Col·legi va correspondre, ves per on, a una constructora de Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà) on Aubia va néixer i on ell mateix, amb nom i cognoms, figurava en el consell d´Administració. Aquest tema no és el més xocant en el si del COMB, si ve com altres peculiaritats, totes elles gens poc lluïderes, s´ha complicat molt.

Una de les expressions evidents del foll endeutament que el holding municipal que Prat liderà ha generat a Reus és l´Hospital Sant Joan, conegut per «Enterprise» (en honor a un vehicle espacial d´una sèrie televisiva de ficció) i també per «L´aeroport». En saber que Prat no té res de modern, pots tenir la presumpció que en aquella exageració hi va pesar el cost. Com més excessiu més cost i més diners movent-se amunt, avall i presumptament pels costats.

Finalment, la reforma concebuda i mig executada per Prat està enfangada. Els perjudicats –malalts, metges, personal sanitari– són una infinitud. Però des del primer moment estava clar que hi hauria uns grans beneficiaris: la sanitat concertada, amb els propietaris sanitaris i els gestors. És a dir, la família Sumarroca, Ramón Bagó, Feliu Sucarrats, Josep Abelló, Carles Manté i tot el seu entorn, on hi destaca Francesc José Maria, exdirigent del Partido del Trabajo.

De fet s´ha beneficiat a un món del qual se´n podia prescindir molt, perquè tot indica que està associat a un tipus de gestió cara, dolenta i amb possibles conflictes d´interessos tant polítics com econòmics. Prat se´n ha hagut d´anar. Però el «pratisme» perdurà. El seu cessament no haurà estat un contrafoc, sinó que ara, com el conte d´Andersen, es pot veure que el rei Artur Mas està més immoralment nu. Prat podria tenir una manera de redimir-se, expressió que no només és cristiana. Seria explicant el molt, el moltíssim, moltíssim i moltíssim que sap. Per desgràcia per a ell, no ho farà, cosa que pot refermar la mala imatge que ha assolit tot sol, crec que justament. Sabia el que feia i ho ha fet. L´haver dimitit –o que se l´hagi fet dimitir– no afecta al dret de la societat, i eventualment, en alguns casos, a la justícia, ja en curs respecte a Prat, d´intentar fer transparents els seus decennis de poder omnímode.

Potser serà el primer d´una fornada. Cal recordar el poder encarnat durant trenta anys –des del 1982– per Jaume Aubia, en el COMB, on també hi ha necessitat de que s´hi faci dijous. Aquest tipus d´aclariments si que poden portar a una sanitat millor, sens dubte més barata i per descomptat amanida de la pietat i la humanitat. Són sentiments i actituds morals inherents i imprescindibles, des de fa segles, per assolir una bona Medicina. El jurament hipocràtic ja anava d´això.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook