Mas busca una solució B i no la troba, perquè ell mateix ha creat un laberint immens i incomprensible. És víctima dels seus propis pecats. Si no estés devorat pel seu orgull, covat durant anys de fer de noi dels encàrrecs de Pujol, Mas exposaria el seu dissort i plegaria.

A hores d'ara sap perfectament que plegar serà la darrera escena de la seva tragicomèdia. Però la vol fer durar fins al 2016.

Mentrestant, el poder real ha passat a mans de Junqueras, i més que ho farà en el futur immediat. Un dels grans privilegis dels executius, el decidir el moment d'unes eleccions anticipades, ja ha estat transferit de fet a Junqueras.

Aquest pot fer declaracions quan vulgui, dient que trenca el pacte legislatiu amb Mas. Llavors, aquest no tindrà més remei que convocar eleccions. A més, Junqueras té tots els trumfos a la mà per donar tota la culpa a Mas.

De moment, no ho farà. No es canvia de tàctica de joc quan aquest t'està permetent ?guanyar. És el que li passa a Junqueras: el seu partit guanya expectativa de vot i CDC en perd. Quan ERC vegi que se li ha vist el seu cínic joc -permetre el desmantellament de la sanitat fent veure que no hi té res a veure-, canviarà de tàctica. També ho farà quan vegi que ha arribat al seu sostre electoral.

Després, què? Res. Hi haurà eleccions i CDC passarà a ser el segon partit. Si fins ara ha begut a gallet d'ERC, passarà a beure-hi més. Quant als problemes reals del país, res de res. Eren immensos quan ens va caure a sobre la maledicció Mas i quan els la traiem seran molt més grans. Fa riure imaginar que Junqueras els podria resoldre.

De moment, deixa astorat que, com a molt mínim, ningú cridi que tenim el llop dins a casa. És un cas monumental de somniada de truites col·lectiva.

Veure com tot haurà empitjorat i haurà estat per culpa d'un gran mediocre, sense cap qualitat humana ni (sobretot) intel·lectual ens hauria de fer caure del burro. Però no és gens segur.

Amb un bon nombre de decennis de fer de periodista de trinxera no crec haver-me equivocat massa, o en res de substantiu, malgrat estar sovint en minoria, en minoria de jo sol. Ara no hi estic. Parlant en privat no em trobo amb cap contradictor. En el passat no he errat perquè he usat sovint matisos i considerat les solucions B. Ara no sóc capaç d'una cosa ni de l'altra.

En efecte, la bestiesa de Mas és això, cent per cent bestiesa, i la solució B no la veu ningú, jo ben comprès. Ens trobarem amb una Catalunya i uns catalans estomacats i desconcertats. Serà diferent del 1939 perquè entre nosaltres hi haurà hagut molt poca dignitat. No ens ha guanyat (per la força) un militar, ni tampoc un geni en res, sinó un aventurer irresponsable.

Algunes precisions concretes són difícils de pair. Per exemple, assumir el que m'han dit financers i empresaris catalanistes del més alt nivell: "Ens hem quedat sense el que crèiem que era el nostre partit".

També ens haurem carregat una forma de fer política, anterior a Mas i a Pujol. Era per la persuasió, per la constància, per saber mirar més i millor al conjunt del món que no pas la resta d' Espanya. Dèiem que tendíem a la reflexió acurada i ponderada, altres virtuts de les quals en va fer bandera el noucentisme, avui mort, enterrat i oblidat. Mas n'ha esdevingut la perfecte antítesi.

La davallada ha estat immensa. Crec que ha estat possible perquè no estàvem tan amunt com se'ns va fer creure i sobretot no teníem solidesa. Se'ns va anestesiar amb cofoisme, maldat en la qual Jordi Pujol fou un sinistre mestre. Però hi participaren tots els partits.

Tot resulta tan difícil d'encarar que s'entén la manca de candidats. No constitueix un programa polític encisador reconèixer que ens ha enredat un ase de set soles, que ens hem deixat fer com tanoques, que resultarà molt difícil sortir-ne i que finalment, amb sort, quedarem pitjor que com estàvem abans. En tots els casos de figura serà pitjor que com ens creiem que estàvem. Per això no hi cua per a substituir a Mas. La creu que deixarà serà immensa, malgrat que el cinisme no pesi.