Divendres al vespre, presó de Lledoners. Hi ha quatre locutoris seguits i des de qualsevol d'ells pots veure què passa en l'altre. En un dels compartiments, el director general de Comunicació de la Generalitat, Jordi Cuminal, Quico Homs i l'advocat Jordi Pina visten els presos convergents Rull i Turull. Al costat, els periodistes Jofre Llombart i Francesc-Marc Álvaro conversen amb Jordi Sànchez. I Antoni Bassas va amunt i avall, parlant una mica amb tots, però sobretot amb Oriol Junqueras, que és al tercer locutori. De sobte Junqueras começa a moure els braços com si fos un molí de vent i a exclamar-se, amb la manifesta expressió del disgust.

Tot plegat és per la vaga de fam que l'endemà anunciaran Turull i Sànchez. Bassas explica a Junqueras que la vaga la faran tots els presos i que han previst un acte en què ell llegirà el comunicat i en acabar l'advocat Pina i el doctor Padrós respondran les preguntes dels mitjans. Junqueras sap que la vaga de fam és un xantatge a Esquerra. Ni Sànchez ni Turull no estan disposats a morir, que és l'únic interès d'aquestes vagues: oferir la teva mort per inanició si no et donen el que vols.

Junqueras desmenteix a Bassas que els presos d'ERC vulguin fer la vaga perque no és contra el Tribunal Constitucional sinó en favor de la candidatura unitària en les properes eleccions autonòmiques i municipals. Retreu a Bassas que faci el caldo gros a l'enèsima pantomima convergent per mirar de refundar-se devorant Esquerra. Junqueras no vol cap candidatura unitària amb Convergència. Tampoc no la volgué el 2015, però David Madí aconseguí enredar-lo. Utilitzà el mateix home que ara, Jordi Sànchez, que seguint instruccions seves es va presentar a president de l'ANC. I tot i que en les eleccions de l'entitat va quedar el quart de quatre candidats, la cúpula de l'Assemblea el feu president. Curiós procediment de qui tanta democràcia exigia, i exigeix encara, a Espanya. Els tentacles de Madí ja no són el que eren, però encara arriben de tant en tant. Amb Sànchez de president, l'ANC i Òmnium pressionaren Junqueras fins que cedí i així va néixer Junts pel Sí.

Sànchez es un satèl·lit de Madí des dels temps de la Crida (la dels anys 80). Turull és un orgànic, apparàtxik total, vella guàrdia convergent. Junqueras ho sap. I sap que no és una vaga ni és de fam. És un xantatge, és una dieta. Diu a Bassas que com pot ser que s'ofereixi a fer un paper tan galdós. L'Antoni l'escolta i s'encongeix. Es fa cada vegada més petit fins que al final sucumbeix i s'esborra de la festa de l'endemà. No vol incomodar-se amb Esquerra, no vol tenir d'enemic Junqueras. Massa diners en joc. Per a ell i per l' Ara. Els visitants convergents, quan coneixen la notícia, titllen Junqueras de miserable, de Pétain i d'espanyol. Els més agressius són Cuminal i Homs. Junqueras no els sent o fa veure que no els sent, però abans d'anar a dormir, sap el que li han dit.

És una fotografia del moment. Tres locutoris consecutius però sense vasos comunicants entre republicans i convergents. La guerra continua essent fratricida i Convergència ha de recórrer a estratègies cada vegada més estrambòtiques per intentar mossegar una Esquerra que quan parla d' «eixamplar la base social de l'independentisme» es refereix a pescar en la frontera amb Podem, i creu que és un espai que amb Convergència no guanyarà mai per manca absoluta de credibilitat (la corrupció, les retallades, etcètera). De la mateixa manera, quan Convergència clama unitat el que vol és mantenir el poder que encara té i sap que tard o d'hora Esquerra guanyarà les eleccions i preferirà altres aliances, per incorporar-les al sobiranisme.

L'endemà, el doctor Padrós i l'advocat Pina llegeixen el comunicat. El Bassas no hi és: tantes lliçons que dona als altres, i tanta por que té a incomodar el poder. Tant d'orgull i tan poca dignitat. També ell és una fotografia del moment: tants periodistes fent de minyones, tanta subvenció per tant poc talent, comissari a sou, no queda un pam de net.

No passen ni dues hores de l'anunci de la vaga de fam que Jordi Sànchez fa el ridícul a E l Nacional -més subvencions, que no faltin!- que no vol emular cap Bobby Sands i que «no pretenem posar les nostres vides en perill. No ens hem begut l'enteniment!». Tot i que la farsa queda en evidència, els timbalers de Torra/Puigdemont fan el que tenien previst de fer, i Lluís Llach -no és això, company, no és això- i Pilar Rahola surten a reclamar a Esquerra unitat: és a dir, que se suïcidi perquè Convergència pugui manar en pau.

És el que Junqueras sabia que passaria. És el que el Bassas volia que passés, però al darrer minut s'amagà perquè sap que l' Ara i el seu sou depenen de la sopa que els doni la Generalitat des de la direcció general de Difusió, controlada per Esquerra. Amb periodistes tan valents, amb soldats tan desinteressats, de veritat que em pregunto com pot ser que encara no siguem independents.

La darrera fotografia arriba a l'hora de dinar, i és la d'Eduard Pujol i Míriam Nogueras atipant-se de vi i de canelons en una festa per solidaritzar-se amb els presos en general però especialment amb els que acaben d'iniciar la vaga de fam. Pujol, amb la fila que fa d'estar a punt de petar, pronuncia greus paraules de suport als afamats. Algun independentista tan audaç com Jordi Sànchez reconeixent que la seva vaga és un fake, penja la suculenta fotografia a Instagram, escrivint a més a més que tots els presents tenen «el cor encongit». I el ventre ben tip! La riota del públic no es fa esperar.