Jordi, sigues puntual, que el món ens mira», va dir-li textualment Carles Puigdemont a Jordi Turull el diumenge 29 d'octubre de 2017, poques hores abans de fugir a Bèlgica. L'expresident es referia que el seu exconseller no fes tard l'endemà al Departament, segons la consigna que ell mateix havia donat a tot el Govern d'anar a treballar com si res. Dilluns de matí, quan el també exconseller Josep Rull descobrí que fou l'únic que havia anat al seu despatx, li digué a un seu col·laborador: «Soc un gilipolles». Entre les dues frases, la sentència de Mas quan conegué la deserció del seu successor: «És un fill de puta».

Aquest és el gran drama de Puigdemont, el seu punt feble, la seva vergonya, la part de la història que vol ocultar i que fins i tot els seus acòlits més llepaires li diuen que és inútil perquè «si diem aquesta mentida, ens enganxaran». És l'advertència que recentment li ha fet Xevi Xirgo, director d'El Punt Avui i «negre» del fugit en el llibre que estan acabant de preparar i que publicarà La Campana, per la vella amistat que uneix Puigdemont amb l'editora, ara jubilada, Isabel Martí. Havia de sortir per Nadal però sortirà al març, per la campanya de Sant Jordi. «Llàstima, perquè hauria estat un bon regal per al Junqueras, perquè celebrés el seu tercer Nadal a la garjola», exclamà Xirgo quan conegué el retard editorial, entre els esclafits de riure del seu vell amic.

El llibre és fonamentalment un atac a Junqueras i un intent de Puigdemont de blanquejar la seva fugida i de fer veure que no té cap relació amb la presó preventiva a què condemnà els seus companys de Govern. Quan Xirgo li feu veure que si explicaven una mentida seria descoberta, l'expresident li respongué: «Has d'aprendre del Ramón», referint-se a Ramón Cotarelo, que després d'haver fet tots els papers de l'auca, i quan dic tots vull dir que no se n'ha deixat ni un, és ara el més fidel transmissor dels missatges presidencials, juntament amb Pilar Rahola, que també ha tingut un paper destacat en l'intent convergent de la invenció d'uns fets per dissimular la veritat. Quan Sergi Sol, mà dreta d'Oriol Junqueras, volgué anar al FAQS a promocionar el seu llibre, la bacallanera, exercint de propietària del programa, li posà de condició que digués que la marxa de Puigdemont no havia estat una fugida «unilateral» sinó una decisió consensuada amb el vicepresident. Sol es negà a mentir, Rahola va amenaçar-lo amb cancelar-li l'entrevista, però finalment Agustí Esteve, productor executiu del programa, imposà el seu criteri i l'entrevista es feu sense problema.

Puigdemont viu enganxat a la mentida. I és curiós perquè republicans no n'han fet qüestió del que succeí aquells dies, ni ho han volgut convertir en una arma electoralista, però a l'expresident li causa un especial turment que algun dia pugui saber-se que va trair els seus companys de Govern, tant els d'Esquerra com els del seu propi partit, i no perd cap oportunitat de mirar de capgirar el relat. En un altre ordre de coses, sens dubte menor però que també pot tenir conseqüències, Xevi Xirgo fa setmanes que no posa els peus a la redacció del diari que dirigeix, i el nou propietari, Joan Vall i Clara, comença a estar-ne fins al capdamunt: «Per fer-li un fanzine a Puigdemont, vols dir que cal que tot el dia pugis a Waterloo? Que no podeu enviar-vos les correccions per mail?».

L'independentisme no ha deixat de ser mai una guerra local, i localista, i si ha arribat al Parlament Europeu no ha estat per una planificació meticulosa de les coses, ni perquè l'independentisme tingui l'estratègia treballada i pactada de pretendre que Europa els concedeixi un referèndum, sinó perquè en la fugida endavant de trilers i farsants que només volien ser o continuar sent el president de la Generalitat, en l'últim rebot la pilota ha anat a parar a un jardí que no era ben bé el nostre. Però, tant els contrincants com els propòsits han estat sempre locals, localistes, estricament autonomistes, que és com tot plegat acabarà quan ERC i Moncloa s'entenguin primer en alguna cosa i després en gairebé totes, i Espanya continuï essent, en pau i en llibertat, la magnífica història d'èxit i prosperitat que ha estat fins ara.