29 de octubre de 2020
29.10.2020
Diari de Girona

Cal fer foc nou

28.10.2020 | 23:40
Cal fer foc nou

Ahir, la Guàrdia Civil, sota la direcció del jutjat d'instrucció número 1 de Barcelona, va detenir una dotzena llarga de persones vinculades amb l'entremat financer del processisme. Entre els detinguts hi ha noms sonors com els de David Madí, Xavier Vendrell i Oriol Soler. Els espanyols passen comptes amb un dels seus perquè no es pot anar a missa i repicar: per exemple, mentre Madí ajudava els espanyols a gestionar eficientment la colònia, anava finançant la fake-subversió simbòlica creada per entretenir la secta groga i fer enrabiar l'Ulster mongòlic.

Madí i Vendrell són, juntament amb Joan Puigcercós i altres jerarquets de la colònia catalana, els pilars d'un club de fumadors i golafres anomenat Club Churchill. Aquest club va ser responsable de reunir-se a darrera hora amb Puigdemont per forçar la convocatòria d'eleccions l'octubre de 2017, o de congelar qualsevol acció exterior de la Generalitat amb cara i ulls que servís per a la consolidació d'una Catalunya independent. Breu, el Club Churchill és una de les clavegueres del procés on es fa i desfà el que després la bona gent fanatitzada es creu amb religiós dogma: són els que us la colen. Ja el 6 d'octubre de 2017 vaig publicar un polèmic article a El Periódico on relatava algunes de les maniobres d'aquest club per impedir a tot preu qualsevol mena d'independència catalana. El meu enfrontament obert amb David Madí, responsable de molts dels mals que m'han afligit, encara dura i encara en pateixo les conseqüències en el meu dia a dia.

Les detencions dels membres del Club Churchill són la desarticulació del darrer reducte de poder real del processisme a Catalunya. És, alhora, la caiguda d'un poderós grup de pressió que havia invertit fermament en Puigdemont i el projecte polític de Junts contra el PDeCAT. Es deia fins fa ben poc que David Madí s'havia passat al projecte polític de Puigdemont amb el seu exèrcit de lloctinents, amb el permís de la família Pujol i sense trencar del tot amb l'òrbita de Mas. En aquest sentit s'ha d'entendre la detenció de Josep Alay i, sobretot, del gironí Josep Campmajó, molt proper de Puigdemont i de la diputada i portaveu de Junts al Parlament, Gemma Geis. La direcció futura de la instrucció del cas ens podrà aclarir quin paper juga Campmajó en tot plegat.

Per la seva banda, la detenció d'Oriol Soler és molt més sorprenent. Lligat a Esquerra, n'és un dels seus homes forts i amb un bon coixí financer i empresarial al darrere. Amb tot, la seva ascensió en tant que «David Madí d'ERC» sembla que s'estronca fortament amb aquesta detenció. Caldrà veure els propers moviments interns dins Esquerra per entendre la dimensió de la detenció i si això té a veure amb les purgues iniciades per Pere Aragonès -que aquest estiu ja va apartar la mà dreta d'Oriol Junqueras, Sergi Sol. Curiosament, la resta de l'equip de comunicació del partit s'ha mantingut intacte i només Sol n'ha estat purgat de manera clara i contundent.

Quedarà per al record el reguitzell de titulars que la premsa groga -mai més ben dit- ens ha regalat durant la jornada de les detencions. Cada dia es dissimula menys que les respectives premses -la del procés i la de l'unionisme- obeeixen consignes i discursos prefabricats. El pamfletisme dels titulars i el dirigisme de l'argumentari que ha ofert la premsa ha volgut crear el relat que això era repressió contra l'independentisme. M'agradaria reformular-ho amb uns termes més neutrals i precisos.

Es tracta dels espanyols mutilant i entorpint el naixement de Junts i exercint de part interessada en la lluita faccional dins Esquerra. Els suposats delictes que s'imputen als detinguts no solament fa anys que són coneguts pels espanyols, sinó que s'han perpetrat amb l'aquiescència dels espanyols. En la gestió de la colònia, es tolera la pràctica de la corrupció si aquesta serveix per mantenir les aigües aquietades. Quan no serveix, la pròpia metròpoli la destapa i fa neteja de la seva pròpia gent -i en posa uns altres. És una pràctica que vaig observar i aprendre amb delit a la Polinèsia Francesa l'any 2007.

La realitat, però, és que cap d'aquestes detencions resoldrà res. L'independentisme és exhaust i l'Estat espanyol s'està quedant sense marge de maniobra perquè la seva aposta és arriscada i ha erosionat massa la base dels potencials gestors de la colònia. Com em deia l' Enric Vila, el que vindrà i els qui emergiran de les cendres de tot plegat seran pitjors, més descarnats i més durs. Jo li responc i us dic: millor, que així sigui. Cal fer foc nou.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook