Dos dies que semblen dos anys. En les 48 hores transcorregudes entre dilluns i dimarts passats els governs de l’Estat, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona es van garantir romandre en el poder, com a mínim, fins al 2023. El doble pacte de pressupostos, els de l’Estat i els de la Generalitat, dota les tres administracions d’una estabilitat que molts creuen necessària en aquest període de reactivació després de la crisi pandèmica. I alhora dibuixen una complexa troca de relacions creuades entre els tres partits (ERC, els socialistes i els comuns) que dominen els tres executius. És a dir, un tripartit d’interessos (amb perdó).
El paper central en aquest cabdell se l’arroguen els republicans. Dilluns a primera hora, Pere Aragonès va tancar amb els comuns un pacte pel qual els dos partits permeten l’aprovació recíproca dels pressupostos a la Generalitat que presideix ERC i a l’Ajuntament de Barcelona, que lidera Ada Colau. Un quid pro quo que no és simètric perquè en el nivell municipal no es poden avançar eleccions i les ensopegades pressupostàries es resolen amb una pròrroga forçada. I encara més. Colau ja havia superat el primer tràmit dels comptes, malgrat el no d’ERC, en comptar amb el suport del partit de Manuel Valls.
Darrere d’aquesta aparent comoditat dels comuns hi havia, no obstant, l’angoixa de la formació de Colau per presentar-se, com qui diu, a les eleccions del 2023 de la mà de Valls (dels seus lloctinents, de fet, després del viatge de tornada a França de l’exregidor). Sense el pacte de la Generalitat s’hauria tancat un cercle de suports imprescindibles del partit de centredreta que ja va possibilitar que la primera edil (segona a les eleccions del 2019, per darrere d’ERC) renovés la possessió de la vara de comandament. Curiosament, el principal soci exterior de Colau -el PSC és al govern de coalició- des del 2019 fins ara havia estat ERC.
Els comuns, a més, tallen qualsevol temptació dels republicans de desmarcatge i deixen la bandera del creixent anticolauisme a, entre d’altres, Junts. Cosa que no sembla preocupar els republicans, segurs que, com apunta una veu de l’entorn municipal del partit, «el que és substancial és que ERC és el partit que fa que les coses passin», en referència als comptes de la Generalitat.
La partida a Madrid, on els 13 diputats d’ERC tenen un paper clau, es mou per altres camins. Els pressupostos de la Generalitat, aquest any expansius, és a dir, amb més diners, necessiten sense opció que els pressupostos generals de l’Estat siguin aprovats. A més, la columna vertebral de l’aragonisme, l’element que permet al republicà respondre a tota acusació de dedicar-se al peix al cove, és a dir, la taula de diàleg i negociació, depèn del fet que Pedro Sánchez sigui l’inquilí de la Moncloa. Una taula que té com a horitzó (difícil), precisament, l’any 2023. I extrapolant, ERC no subscriu el pitjor millor, cosa que es tradueix en què farà tot el possible per evitar que el PP torni a la presidència del Govern. I encara menys si és de la mà de Vox.
Destinació comuna
Tot plegat fa que els interessos de les dues forces tinguin una mateixa destinació (a Madrid), per més que el camí s’enfangui, com va passar amb la llei de l’audiovisual i el tràmit de les esmenes a la totalitat. Amb el suport d’Esquerra als Pressupostos, Sánchez es garanteix arribar, si vol, al final de la legislatura, a la tardor del 2023.
Si els camins de socialistes i republicans acaben trobant-se a Madrid, en clau catalana són absolutament paral·lels. Primera i segona força el 14-F (avantatge per al PSC), les properes eleccions municipals prometen ser un duel entre tots dos, per ser els més votats a tot el territori, i una cursa d’ERC per retallar distàncies a la regió metropolitana barcelonina. I per sobre de tot, com li va deixar anar Aragonès a Salvador Illa, les dues forces «tenen models de país diferents».
Tot i espantalls electorals, els tres partits estan molt lluny, doncs, de configurar un tripartit. I Junts? Com a membre del Govern (i tercera força a poca distància del PSC i ERC) ocupa la meitat del poder de la Generalitat. Però la seva inanitat al Congrés (quatre diputats accessoris per al president Sánchez) i la seva minvada representació municipal a Barcelona (cinc regidors, la meitat que Esquerra) no li arriben per traçar interessos creuats. Ni ampliant el focus a la Diputació de Barcelona, on governa, com a força minoritària, amb el PSC.
La inexistent capacitat de pressió postconvergent a Madrid va fer que els intents de Jordi Puigneró per avançar cap a l’ampliació del Prat es quedessin en res. L’últim tren al qual podia pujar Junts per poder triangular entre administracions era que el pla b per als comptes catalans fos el PSC, com desitjaven. Però el president es va tornar a imposar i va dirigir la seva mirada als comuns.
