La seva filla suggeria vendre-les a Wallapop. S’hi ha negat, és clar. I ha tornat a guardar-les a l’armari. Al fons. Si n’hagués de triar una, seria la samarreta groga. I no perquè li agradi el color, li queda fatal. Però aquell any, el 2014, van anar a la Diada amb els fills i el grup d’amics. Es van trobar amb diversos coneguts. Fins i tot aquella companya del col·legi que feia dècades que no veia. Ai, quins temps! Ha plogut des de llavors. La filla ja no és adolescent i el noi és més alt que el seu pare. Cap d’ells no hi assistirà aquest any. És millor deixar dormir els bons records. No és tristesa allò que sent, més aviat certa enyorança. Com quan revisa fotos antigues. Aquelles dels campaments, les trenes, la camisa de quadres i les misses a la muntanya. Tot es barreja en el record. La teologia de l’alliberament i Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. I les cançons. Ai, quins temps!
Realment, no havia tornat a pensar en aquells càntics fins que va començar tot. És curiosa la ment, de vegades provoca estranyes associacions. Un cop li ho va dir a un company de feina i s’ho va prendre fatal: allò que les cançons del procés recordaven les de les misses de la seva joventut. Optimisme, esperança, comunió i fe. A ella no li desagradava la semblança. Feia que se sentís segura, acompanyada, fins i tot agradablement exaltada. Però al seu company no li va fer ni mica de gràcia. És que ell és independentista dels de sempre. Bé, no és que ella no ho fos. És que mai no hi havia pensat seriosament. La política… ni fu ni fa, encara que llavors sí que va començar a interessar-li. Ai, quins temps!
Cada dissabte, després de sopar, s’asseien davant del televisor i es capbussaven en la litúrgia independentista. Exaltació i sacrifici. Com les misses de quan era joveneta, però aquesta no era ecumènica. Els insults volaven. El pitjor era ser titllat d’espanyolista: la traïció total. Hi va haver dies que anava a dormir amb mal cos. Tants crits. Però també se sentia reconfortada. Aquella sensació de formar part del grup dels bons, dels elegits. Sona una mica simple, però així ho sentia. Un poble ambiciós, capacitat, engrandit per les seves ànsies de llibertat. Tot era tan… èpic. Allà, al sofà, menjant crispetes, se sentia especial. Ara han suprimit el programa de la tele. Però ja no ho troba a faltar. Amb la pandèmia es van aficionar a les sèries. Ai, quins temps!
No ha volgut llegir res de les desavinences d’aquest any per la Diada. No li agraden. Aquesta acritud de les coses fetes malbé. A veure, tampoc vol dramatitzar. Per a això ja hi ha el seu company de feina. El pobre ho porta fatal. Se sent estafat. Ella no hi pensa gaire. Les coses no van sortir bé. A vegades passa. Però ai, aquelles Diades multitudinàries. I que preciós es veia des de l’aire. Potser no van fer història, però han format part de la seva història. Ella hi va ser. Ai, quins temps!
