En Guillermo ens pregunta si hem vist vaques. Li diem que sí, que unes quantes, una mica més avall. La resposta el tranquil·litza, però té ganes de conversar i ens pregunta d'on som. Li diem que som catalans, de Girona. D'una comarca anomenada la Selva. "Te suena?" "Pues no". "Blanes, Lloret, Tossa, Costa Brava, te suenan?" "Sí, eso de Lloret lo he escuchado alguna vez en la tele...yo donde estuve hace tiempo fue en Menorca. Haciendo la mili".

En Guillermo és pastor. Les seves vaques pasturen uns inacabables i magnífics boscos de pi roig i pi negre al nord de Sòria. De la conversa deduïm que mai ha estat a Catalunya. També que, amb prou feines sabria localitzar Barcelona i alguna altra ciutat important en el mapa.

Al vespre, desprès d'una decebedora jornada de recerca micològica pels boscos d'en Guillermo, fullejo les pàgines del Diario de Burgos. Un reportatge explica que, enguany, les vendes de regals nadalencs es reduiran a l'estat espanyol com a mínim un 20%. Analitzen quatre sectors: el de les joguines, el dels dolços (torrons i massapans) el dels pernils ibèrics i el del "champán".

Després de llegir-lo, sincerament, no m'acaba de quedar clar si quan parlen de "champán" es refereixen al xampany francès o al cava. Acabo tenint la impressió que l'article està escrit amb prou ambigüitat per no esmentar i encara menys promocionar els espumosos catalans. Intueixo, tot i apaivagades pel pas del temps, seqüeles inequívoques de l'efecte Carod-Rovira.

Durant el sopar, mentre ens reconfortem amb una contundent sopa castellana aprofito la confiança que s'ha establert amb els patrons de l'hotel per preguntar-los amb què brinden en les seves celebracions. "Con sidra" em respon l'Óscar, un sorià ben plantat que encara conserva el bronzejat de les vacances que va fer fa deu dies amb la Chus, la seva dona, en Kevin i la Sandra, els seus dos fills, a Marina d´Or ("ciudad de vacaciones, diga!") "Aquello no me gustó nada, todo es un poco como de cartón piedra", em diu la Chus. En canvi en Kevin, que acaba de complir deu anys, m'explica al·lucinat que va entrar al vestíbul d'un hotel de cinc estrelles en què hi penjava una làmpada enorme "toda de diamantes" (?). Insisteixo amb el tema de les celebracions. "No os gusta el cava?". "En mi pueblo tenemos uno de mucha calidad y prestigio...Montferrant. Os suena?" "Pues no".

De tornada a casa reflexiono en tot plegat. En les innumerables fires internacionals en les quals Catalunya promociona els seus productes i les seves destinacions turístiques. En els innumerables viatges a l'estranger que fan els polítics per donar testimoni de les nostres peculiaritats i els nostres encants. En la constatació, malgrat tot, que molts espanyols que viuen a quatre passes, sigui a Burgos, sigui a Sòria, sigui allà on sigui, tenen un coneixement de Catalunya, de la seva geografia, de la seva gent, de la seva oferta turística, lúdica i gastronòmica, similar al que puguin tenir de la llunyana i fraternal Polònia.