Parets d'Empordà pertany avui al terme municipal de Vilademuls, comarca del Pla de l'Estany, i la seva vinculació amb el nucli-capital dels diversos indrets que l'integren ve de lluny, de quan hi havia baró i, per tant, la Baronia de Vilademuls, tot i que la història el féu dependre directament del Comtat de Besalú i, aleshores, Parets de Besalú s'anomenava, conservant així, sempre, el seu lligam d'origen amb "parets", previsiblement nascut de construcció romana vinguda a menys o, qui ho sap!, enderrocada per tercers, probablement pels "moros". La web de l'Ajuntament de Vilademuls, que molt diplomàticament obvia de qualificar els seus dotze nuclis habitats -Galliners, les Olives, Ollers, Orfes, Parets d'Empordà, Sant Esteve de Guialbes, Sant Marçal de Quarantella, Terradelles, Viladamí, Vilafreser, Vilamarí i el mateix Vilademuls, la capital- , ens parla de Can Bataller, del Mas Ferran, de Can Batlle, de Can Viader i de Casa Geli, però no de Can Trincalla i tampoc de Can Moresc, i la veritat és que ni sé el perquè i tampoc m'ha interessat saber d'aquest oblit. Potser es deu, i dic potser, que no disposen de la categoria arquitectònica de les altres.

Tanmateix, Can Trincalla i Can Moresc sí que són conegudes per en Rafael Ribó i Massó, avui síndic de greuges, ahir líder d'ICV i sempre conegut i reconegut comunista amb segona residència a la Cerdanya. Ho són de conegudes perquè el propietari de Can Moresc, segons que expliquen les cròniques, li ha elevat una queixa sobre el gall de Can Trincalla que "a les quatre de la matinada ja canta". Hom suposa que en l'escrit adreçat a l'alt comissionat del Parlament de Catalunya no s'ha explicitat què canta ni tampoc s'hi diu si ho fa bé o si pel contrari ho fa malament - irresistiblement malament perquè desafina, posem per cas. Només que canta, que ho fa de matinada i sembla que amb precisió suïssa: a les quatre en punt.

El propietari de Can Moresc no és un foraster a Parets de l'Empordà, puix és natural d'allí segons que es diu, però sí que viu a Premià de Mar i que a Parets ha tornat per passa-hi caps de setmana i temps de vacances. Nega que quan va decidir refer Can Moresc, el seu veí de Can Trincalla hi tingués pollastres, gallines i ànecs, com ara mateix succeeix, però el propietari de Can Tricalla ho nega amb rotunditat: Fins i tot, diu, porcs, hi hagueren porcs! Sigui com sigui, de la denúncia presentada a l'Ajuntament - tot en ordre, diu l'alcaldessa- s'ha passat al Síndic de Greuges amb l'objecte, hom suposa, que digui la seva i arbitri la qüestió: De si el gall canta a les quatre de la matinada, de si la convivència entre ell i els dos ànecs, posem per cas, en enrenou de molts decibels es converteix i de si la pudor és suportable per a un humà o no ho és. Tot plegat, perdonin, un cas com un cabàs. Un servidor de vostès, que nasqué a Sant Feliu de Guíxols, entén més de peix que no pas d'aviram, per raons òbvies de procedència. Tanmateix, quan a Avinyonet de Puigventós em trasllado, dormo entre els galls, les gallines i els ànecs de la Carme Genís i entre els galls, les gallines i els ànecs de la Selu Comelles, les meves veïnes.

Abans que a la mandamás del poble li passés pel cap adquirir els terrenys de l'Esteve Roure, també ho feia en mig d'un munió de vaques, i sempre amenitzat, tot això, per les campanes de l'església de Sant Esteve. Vull dir que sabia on anava i en mig de qui em ficava. No tinc cap raó objectiva per queixar-me. Aleshores, el síndic Ribó, que ho és per entendre de drets i llibertats fonamentals i del seu respecte per part de les administracions públiques, no sé com s'ho farà per dirimir un conflicte veïnal d'aquestes característiques tan peculiars. Observada la llei que regula les seves funcions, jo no sé trobar-hi ni el gall de can Trincalla ni tampoc l'aparell de medició de la pudor emesa des de can Trincalla cap a can Moresc, originada per aquells que allí hi tenen la seva primera i única residència - el gall i els ànecs. I és que sortosament per a tots, el Síndic no és administració, sinó vigilant d'aquestes en nom i representació dels diputats i al servei sempre de la legalitat vigent. Allò que em crida l'atenció és que el senyor de Premià de Mar, fill, sembla, de Parets d'Empordà, posi tant d'èmfasi amb el cant del gall. Serà qüestió de gustos, segurament, però entre els galls de la Carme i de la Selu i el soroll de les motos i els cotxes que per Girona transiten, em quedo amb els primers, i entre els decibels de les sirenes d'ambulàncies i de cotxes de policies em quedo amb les campanes de Sant Esteve d'Avinyonet de Puigventós, i entre la ferum de les vaques i la pol·lució dels vehicles a motor em quedo, també, amb les vaques, tot i que ara no disposi del seu veïnatge. Però bé, si al senyor de Premià de Mar li agrada queixar-se al Síndic de Greuges, dret hi té.

En una democràcia institucionalitzada com és la nostra, de drets n'hi ha molts, i encara que no es trobi escrit ni a la Constitució ni a l'Estatut ni a cap llei i/o reglament, ni tampoc a les ordenances municipals de Vilademuls, el dret a fer el ridícul d'existir, existeix. Llàstima que el respecte degut desaconselli expedir certificats de ridiculeses, com ara aquesta que avui he tractat i que protagonitza un fill de Parets d'Empordà que en urbanita, sembla, s'ha tornat. Nois, que en som, de complicats!