María Mesa no pot assistir al res del Rosari ni fer el viacrucis per problemes físics a causa de l'edat. Ha complert 84 anys. Resideix en un senzill pis del carrer Hortènsia, paral·lel al de Font de la Pólvora. Ens creuem, a l'escala de l'edifici, amb un grup de nenes que baixen fins a la porta de sortida i que semblen no sorprendre's per la visita a la casa de la vident. Ens obre la porta el seu fill, Tomás Requena, que, sense dubtar, ens convida a entrar i anar al menjador. Una estança de superfície reduïda i que exposa nombrosos objectes de devoció religiosa (en què destaca un Sant Crist a la paret) i, conjugades, diverses fotografies familiars.

María Mesa està estirada al sofà, hi ha la televisió encesa i, des d'una posició, a priori, poc còmoda saluda amablament. Està acostumada a rebre visita, és andalusa de naixement i de família treballadora. Ni ella ni el seu fill ens pregunten ni qui som, d'on sortim ni què volem. L'edat avançada de Mesa no ha significat que hagi perdut el contacte directe amb els devots que, més de tres dècades després, conserven la fe per les aparicions de Jesucrist i la Verge. En el res del Rosari a la capella, s'informa del seu estat de salut. I, acabat el viacrucis, és habitual que hi hagi devots que la vagin a visitar abans de tornar als domicilis.

Incorporada amb l'ajuda del seu fill li recordem que el dia de la visita coincideix amb la data de la primera aparició a Torre Gironella. Assenteix amb el cap. A diferència d'altres casos de vidents que han volgut acaparar protagonisme, María Mesa minitmitza, durant tota la conversa, el paper com a mitjancera dels missatges. "Sóc una persona igual que tots vosaltres", ens comenta. Li preguntem si recorda bé els fets del febrer de 1975, i posteriors, i ens contesta que sí, encara que, amb sinceritat, confessa que hi ha aspectes que ha oblidat. La vident es mostra molt tranquil·la durant tota la visita i oberta a contestar les preguntes que li plantegem. Recorda que, en el moment de les aparicions, la ciutat estava immersa en una forta crisi de fe. Que els joves estaven abandonant la religió, que la fe s'estava deixant de banda... Mesa ens explica que no sap ni llegir ni escriure (i que li agradaria saber-ne), no presenta cap oposició per deixar-se fotografiar en pijama i bata recolzada en el sofà i, preguntada, està contenta de pertànyer a la història contemporània de la Girona ciutadana, potser no erudita però amb càrrega sentimental. En acomiadar-se, ens dóna la mà: de tacte gruixut i ferma.