12 de abril de 2010
12.04.2010
Divulgació

Encarar l'amor amb els ulls oberts

Els Mossos d'Esquadra consciencien els adolescents sobre la violència de gènere

12.04.2010 | 12:45

"Cal desconfiar de la parella? No, cal estar alerta als senyals". Aquesta és la màxima que els agents de Mossos d'Esquadra que s'encarreguen de les xerrades sobre violència masclista als instituts de Girona pretenen enregistrar en els cervells dels nois i noies de 15 i 16 anys. El programa pretén que
tots els alumnes gironins d'aquestes edats reflexionin sobre les seves relacions i siguin conscients que qualsevol pot esdevenir víctima

El més important per evitar tenir un accident de trànsit és conduir amb els ulls oberts. Però les relacions de parella s'enfronten amb els ulls tancats i no prenem mesures". Aquesta reflexió, proposada per un agent de Mossos d'Esquadra de la Unitat Regional de Proximitat i Antenció al Ciutadà (URPAC), aixeca irades reaccions entre un grup d'adolescents de 15 i 16 anys, alumnes de quart d'ESO de l'IES La Bisbal. "Si desconfies ja no comences una relació de parella", protesta un d'ells. "No, no cal desconfiar, sinó estar alerta als senyals", adverteix el mosso. Es tracta d'Adam Oliver, agent del grup especialitzat en violència de gènere de la URPAC. Fa un parell d'anys que participa en el projecte de la policia autonòmica que pretén que tots els adolescents escoltin una xerrada que els permeti reflexionar sobre les relacions malaltisses. Es fan entre alumnes de quart d'ESO perquè és el darrer any d'educació obligatòria i així s'arriba a més nois. Molts dels oients de la xerrada, celebrada fa uns dies, tenen parella. Les primeres relacions o fins i tot les segones, o les terceres.
I és que la joventut, la formació o qualsevol altre factor no exclou la possibilitat de ser víctima de la violència en l'àmbit de la parella. Es busca que aquest missatge quedi molt clar durant la xerrada: es recorda que l'any 2007 van morir a l'Estat 74 dones a mans de les seves parelles i "tothom creu que a un no li pot passar. Però penseu que totes elles van estar assegudes en una classe com ara vosaltres. Quan una dona ve a denunciar maltractaments i se li pregunta quan és que va començar a notar alguna cosa, totes diuen el mateix: quan vaig començar a sortir amb ell. Els problemes comencen a la vostra edat, quan es comença a sortir". Perquè el maltractament té un procés que no aflora el primer dia, tot i que les condicions ja hi són, perquè ningú esdevé masclista o maltractador d'un dia per un altre. Oliver ho exemplifica dient que, si la primera vegada que porta a sopar una noia li clava un cop de puny al cap, difícilment tindrà èxit amb ella. El cop de puny, les coaccions o les amenaces arriben després d'un procés, basat en la convicció de superioritat per part d'un dels membres de la parella i amb uns indicadors que, si es sumen, s'han d'interpretar fredament. La concatenació de comportaments controladors (perquè et vesteixes així, no veus que vas provocant; on ets, què fas, amb qui estàs; trucades a totes hores, gelosia), dominants (marcar la pauta de les relacions sexuals sense tenir en compte els desitjos de l'altre membre de la parella) o atemoridors ("vés amb compte perquè em puc descontrolar") haurien de fer saltar les alarmes. "Cal tallar. No el podreu canviar, necessita ajut professional".
Els alumnes participen, opinen. I, cosa més sorprenent encara, escolten amb atenció; tristament, segons les estadístiques, la violència en la parella no és aliena a les relacions adolescents. "De cada deu xerrades n'hi ha una on veus que hi ha una noia que a poc a poc es va enfonsant en el seient i els ulls se li van posant brillants", explica Oliver. Alguna de les noies explica situacions que tothom preferiria que una adolescent de 16 anys es pogués estalviar. La majoria d'elles, però, es mostren combatives. "Mai deixaria que un home portés el control, que se sentís superior a mi", assegura la Júlia, de 15 anys. Té xicot i reconeix que entre les amigues hi ha comentaris sobre algunes noies que viuen situacions de submissió incipient. "Els diria que parlessin amb ells, que intentessin arreglar les coses.... però si no va bé, que tallin". "Més aviat estic orgullós que la meva xicota es posi una minifaldilla. Si la miren és que és guapa, no?" reflexiona en Martí, de 15 anys, totalment aliè al linxament que aquest comentari comportaria en un ambient feminista militant. Però continua, generós: "tinc amics gelosos, que no els agrada que els facin bromes com ara "ja m'agradaria a mi tenir la teva xicota". Vénen ganes de dir-los: què fas? No vagis de superior. Sense ella no faràs res".
La xerrada acaba amb el Viva la vida, dels Coldplay. Els adolescents mouen els peus al ritme de la cançó de moda. El missatge optimista del tema se sobreposa per sobre les paraules de l'agent, que s'ha d'esforçar en el seu al·legat final: quan talleu us demanarà perdó, us insultarà, us perseguirà... els vincles són difícils d'esborrar. "Però no heu de tenir por". Són les dues de la tarda i la classe ha acabat. Els alumnes agafen les bosses, els professors s'interessen per si s'han portat bé, el dia escolar s'acaba. Se'n van corrents a viure la vida. Esperem que ho facin amb els ulls oberts. En pocs minuts l'institut queda en silenci i pels passadissos només hi queden les ombres de 74 dones que, als 15 o 16 anys, també anaven a classe i es pensaven que mai moririen a mans dels homes que, segons deien, les estimaven.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook