En aquesta legislatura espanyola que s'està exhaurint, s'ha aprovat una modificació de la llei que establia mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials que, a la vegada, incorporà al dret intern una Directiva del Parlament Europeu i del Consell que imposava als estats membres un denominador comú en aquesta matèria.
La iniciativa de reforma va sorgir del Grup Parlamentari Català (CiU) i anava orientada a incorporar les Administracions Públiques en l'obligació legal de pagar allò que es deu i fer-ho en uns terminis màxims que afavorissin l'economia productiva en un context econòmic difícil sense que el resultat de la mala gestió fos l'ofec de l'empresa proveïdora. Tanmateix, una vegada acceptada a tràmit la proposició de llei, Govern i principal grup de l'oposició anaren principalment a fer correccions de la transposició del dret europeu a l'espanyol en matèria de relacions comercials privades més que no pas a posar ordre als pagaments dels governs estatal, autonòmics i locals.
Malgrat aquesta peculiar manera de fer, que ni fou la primera ni serà la darrera en la història de les Corts Generals, CiU va poder introduir el que ja és una modificació de la llei de contractes del sector públic en l'àmbit exclusiu de les obres. L'Administració Pública corresponent té l'obligació d'abonar el preu acordat dins el termini dels trenta dies següents a la data d'expedició de les certificacions d'obres o dels documents que acreditin la realització total o parcial del contracte; en cas contrari, li serà d'aplicació els interessos de demora i les indemnitzacions relatives al cost de cobrament que s'apliquen en les operacions comercials entre particulars.
A més a més, i en el que és una nova exhibició política exempta de tot sentit rigorista pràctic, l'Interventor General de l'Estat haurà d'elaborar trimestralment un informe sobre el compliment de terminis de pagament en l'àmbit de l'administració estatal, el mateix hauran de fer els tresorers o, en el seu defecte, els interventors en l'àmbit de l'administració local i les Comunitats Autònomes poden establir per llei el que creguin oportú en aquesta matèria, que per ara és res.
Segons dades oficials de pocs mesos abans de les darreres eleccions municipals, l'únic municipi gironí que es trobava al corrent en matèria de pagament a proveïdors era Calonge, sota la batuta de l'alcalde Jordi Soler, reelegit; la resta dels ajuntaments eren morosos amb la llei a la mà.
Diari de Girona ens ha aportat més recentment estats d'endeutament, estats de morositat i estats d'ingressos i de despeses dels nostres ens locals que no auguren res de bo pel que fa al compliment de les exi?gències legals vigents. L'alcalde de Sant Feliu de Guíxols, Joan Alfons Albó, ha deixat anar un eloqüent "no pot ser que el primer morós del municipi sigui el seu Ajuntament", que bé podrien subscriure la totalitat dels batlles de la nostra demarcació, però les coses són com són, sobretot ho són, així, quan el diner és de tothom i no és de ningú (el públic, s'entén) i sobretot quan, en un vici denunciat fa anys pel professor Eduardo García de Enterría en el seu sempre vigent "La lucha contra las inmunidades del poder en el Derecho Administrativo", s'ha fet una discriminatòria distinció entre l'Administració i els seus gestors mitjançant la qual els segons resten gairebé sempre al marge de les responsabilitats derivades de la seva actuació malgrat que les lleis les enuncien genèricament.
Aquí s'ha practicat amb excés el "jo ho faig i ho inauguro, i ho pagues tu" transitant entre eleccions i renovacions de governs municipals. Les coses comencen a ser diferents, sortosament, i així han començat a "ploure" algunes sentències, iniciades pel Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia, que posen les coses al seu lloc: Si l'Ajuntament, pel que sigui, normalment per manca de previsions o per frivolitat dels seus alcaldes, regidors i funcionaris, no assumeix el cost de l'obra i deixa de pagar els contractistes, l'import de les factures pendents, incrementat pels interessos de demora i per les corresponents indemnitzacions per manifesta morositat, l'ha de satisfer l'alcalde de la seva butxaca com a òrgan executiu que és de l'Administració, amb advertiments, sovint, de multes coercitives vers els secretaris municipals i altres alts funcionaris.
Com vaig llegir l'altre dia, avui, ser alcalde, no és cap "ganga", i menys ho serà en el futur, raó de més per posar seny en les decisions polítiques, avaluar i verificar el seu cost de manera molt acurada i portar a terme l'austeritat en què viuen milions de ciutadans. També per acabar amb la cultura de la "inauguritis" i de les fantasies melangioses de capitalitat imaginada en poble inacabat.
Bona notícia, entenc, que ajudarà a què la cosa pública sigui gestionada amb criteris rigoristes i sense pardalets al cap. Entrem en un nou paradigma: Allò que a casa no ?faries, no ho facis a l'Ajuntament, i amb un ?excel·lent recordatori arribat des de la Justícia: Ser alcalde o ser regidor electe no significa disposar de butlla per fer i desfer. Per alguna cosa estem en un Estat de Dret, ?encara que alguns no se n'hagin assabentat i ?apliquin el criteri que l'alcalde és l'amo. Doncs, no.
