01 de novembre de 2014
01.11.2014

Emergència ètica a la vida pública

01.11.2014 | 07:19
Emergència ètica a la vida pública

Segons dades de la pròpia Unió Europea, el país senyalat com el més corrupte és Espanya. Li segueixen Grècia i Itàlia. No és una bona notícia; ben al contrari, és una percepció que aquesta mateixa setmana ha anat a més. Des del buidatge de caixes d'estalvi fins al finançament il·legal dels partits polítics passant per destinacions opaques de diners públics, contractacions amb peatge pecuniari i confessions ?inesperades conformen un tot que ens té esparverats.
Ni més ni menys que el The New York Times ja ha parlat del cas espanyol tot i que el professor Graciano González, catedràtic d'Ètica de la Universitat Complutense de Madrid, mantingui que nosaltres no són l'excepció de res, sinó un de tants dins els sistemes democràtics que es donen en el món, som molts els que tenen la sensació de viure en mig del detritus generat no pas pel sistema, sinó per l'ús pervers del mateix posat al servei de la cobdícia de masses pocavergonyes.
Estem en estat d'emergència ètica i moral; per això, les paraules de regeneració pronunciades pel rei Felipe VI són plenament encertades. La Monarquia no es mou en l'arena política, però pot senyalar sota impecable empara constitucional que ètica privada i moral pública han d'anar agafades de la ma. Potser per això, perquè la primera magistratura de l'Estat disposa de potestat suficient com per prémer el botó vermell de perill cert, el president del seu executiu, Mariano Rajoy, va oferir disculpes des del Senat, mentre un seu corregionari, el president extremeny, José A. Morago, molt més directe, deia que les males olors no desapareixen tapant les clavegueres, sinó netejant aquestes. Tot Espanya, sense que Catalunya en sigui una excepció, s'ha convertit en una font que ve rajant l'aigua podrida acumulada en l'exercici del poder polític amb connivència plena amb nombrosíssims empresaris. Essent cert que mai com ara ens venim assabentat quasi a diari de més supòsits de corrupció, no és menys cert que també d'això tracta la Democràcia com a sistema imperfecte que és. En conseqüència, faríem bé en callar aquells que ho lliguen al dret a decidir, també faríem bé aquells que escampem la pràctica que s'ha de protegir els nostres a no ser tan irresponsables en el seu fer i també farien bé tots plegats de deixar-se de codis interns de bones pràctiques i es posessin a netejar el fangar que al descobert s'ha posat.
La política és una matèria que ho emplena tot. És normal. Els éssers humans, en tant que animals sociables, ens sentim atrets per allò que ens ocupa a tots i que no agrada a gairebé ningú en les seves solucions. De política, tothom en parla i tothom en sap, com ara del futbol. És saludable el debat, ni que sigui a la sobretaula, però més il·lustratiu seria que els dirigents polítics sigui els millors, els més preparats intel·lectualment i els més honrats en l'administració de la cosa pública. Han de ser persones justes, diligents, resolutives, capaces, disciplinades i eficients, senyala la professora Júlia de Benito, perquè la política és una activitat que s'involucra en tot i no deixa ningú aliè a la mateixa.
Però alguna cosa passa quan portem alguns anys en què totes les enquestes senyalen la política i els seus actors com a preocupació segona de la societat, la catalana en particular i l'espanyola en general, darrera de la crisi econòmica, el desmantellament empresarial que ha provocat, l'altíssim percentatge d'atur i la incertesa de sortir ben parats del túnel en què ens trobem. És possible, com han dit alguns sociòlegs, que aquesta preocupació primera disposi de relació pel que fa a la segona, però els fets són més tossuts que les anàlisis i sempre emergeix la visió de l'estès femer en què s'ha situat l'acció política.
Manel Kant va escriure que "una nit vaig somiar que la vida era bellesa, però, al despertar-me, vaig trobar que la vida és un deure". Moral i ètica són dos termes que molt sovint apareixen com a sinònims; no ho són. La moral, en el seu origen terminològic, romà, tracta de la manera de comportar-se del conjunt de la ciutadania pel que fa a les seves relacions; disposa, per tant, d'un component social amb evident tintada pel que fa als usos i als costums. L'ètica, paraula de creació grega, tracta sobre la disposició de l'ésser humà respecte de la seva vida, el seu caràcter, els seus fets i la moral que l'envolta; es configura com una forma de vida. La primera, moral, té una innegable connotació social; la segona, és íntima, referida a un mateix, però vinculada sempre a la moral de la res publica. Tanmateix, no ens enganyem: Una i altra resten vinculades.
Per tot això i alguna cosa més, l'actual sistema polític-institucional trontolla i molt. El valor de la cosa pública ni tan sols és respectat pels que participen de ple en l'administració de la mateixa. Si la prioritat, avui, és apostar, exigir i reivindicar una adequada gestió ètica i moral de l'àmbit públic, veient el que veiem, potser tenen raó els que pensen que ja no és possible comptar amb els seus actuals gestors per a liderar el retorn al carril de la bona praxis. Que allò que cal és fer net del tot. Fer dissabte i substituir-los.
De fet, les enquestes ja situen el Podemosd'en Pablo Iglesias com segon partit a Espanya a un pam de fer-se amb el lideratge absolut. Els partits clàssics li ofereixen, cada dia, més metres de catifa vermella per a aconseguir-ho. De tanta merda que porten a l'espardenya, no sabem ni com entrar a la dutxa, per treure-se-la del damunt. Per això, cada vegada són més pocs els que creuen en una regeneració democràtica i cada vegada en són més el que posen la solució en una ruptura ni que sigui amb trencadissa inclosa. Ni que sigui per omissió, les anomenades elits extractives en tenen tota la responsabilitat, siguin polítiques o siguin civils.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook