24 de maig de 2015
24.05.2015
Diari de Girona
Diumenge · Diari de sessions

Entre el nou i el vell

24.05.2015 | 00:00
Entre el nou i el vell

Sumari reservat

Un diplomàtic destinat a Espanya em pregunta per què els corrents migratoris del sud del Mediterrani arriben a Itàlia i Grècia i no pas a Espanya. Li pregunto si està preparat per escoltar una història de realpolitik de ressonàncies metàl·liques. Hi havia una vegada, li explico, un ministre de l'Interior socialista que va fer dues actuacions contundents però que, cap de les dues, no les pot explicar: negociar el final d'ETA i segellar la frontera sud. Per acabar amb l'arribada massiva de corrents migratoris del Marroc, Algèria, Senegal i més avall de l'Àfrica, va negociar amb aquest països la instal·lació de policies en els ports d'origen sota el nom d'un programa de col·laboració policial. Així, la policia espanyola controla les màfies des de l'origen. Per greixar les voluntats polítiques, va incrementar exponencialment les partides de Cooperació al Desenvolupament que es van destinar a aquesta països i que van ser ben acollides pels governants i qui sap quin destí van tenir. Així, de cop, es van acabar els corrents migratoris massius. Com que tot això és molt malsonant a les oïdes dels votants socialistes, el ministre mai ho va explicar. El secretari general que va ser peça clau en la negociació va agafar malària de tant viatjar per aquests països i va acabar exhaust. Va ser nomenat ambaixador a Luxemburg perquè tingués temps d'avorrir-se i refer-se. Ara FouchéRubalcaba camina pels passadissos de la Facultat de Química sense poder explicar les seves dues grans gestes. També camina pels laberints del poder que no sap si ha de tornar o no. Hi ha un socialisme espanyol que pensa que Napolitano va ser president de la República italiana als 80 anys, això és el que va dient Felipe González a tothom qui el vol escoltar. Però potser l'onada d'aquest diumenge no deixarà vies de retorn per als vells roquers sortits dels capítols de Cuéntame. 

El bon tren

El traspàs del servei de Rodalies a la Generalitat va ser absolutament parcial i insuficient, com s'ha posat de manifest aquesta setmana. Com molt bé ho va resumir Pere Macias, "un traspàs de rodalies sense estacions, ni trens ni vies". Adif, empresa estatal de gestió de les infraestructures viàries, es va quedar la infraestructura -el que ha petat aquesta setmana- i Renfe va continuar essent l'operador únic. Per tant, una bona pintada dels combois, el logotip del Govern català i poder per canviar alguns horaris. És un plaer anar en tren pels països escandinaus, pel centre d'Europa, per Holanda. És un plaer saber que l'alta velocitat arriba als aeroports de París i d'Amsterdam, que en vint minuts hom es pot trobar al centre d'Estocolm, Oslo o Helsinki des de l'aeroport. És un plaer anar en trens silenciosos que arriben a l'hora i que sempre saps que paren en el mateix punt per pujar i baixar amb més rapidesa. Que lluny estem d'aquest "nord enllà.... on diuen que la gent és neta rica, culta, desvetllada i feliç". També tenen els seus problemes, però els trens van molt bé. Catalunya serà sobirana, i el que és més important: de bon viure, el dia que tingui trens europeus. No cal posar els trens ni en l'inventari del sobiranisme ni en el de l'espanyolisme, simplement en el del bon govern.

El bon governant

Temps gens rutinaris en la governació. Divendres vaig coincidir en un avió amb J. S., que fou cap de Gabinet del ministre Moratinos i que ara treballa en una potent consultora a Washington amb l'excap de gabinet del president Clinton i en la campanya de la candidata Clinton. Maneja dades fiables i veu les coses amb perspectiva. Em diagnostica l'onada d'aquest diumenge en la política espanyola: el PP tindrà danys considerables, els seus dirigents no han mogut ni un centímetre el seu punt de vista d'aplicats opositors d'un règim institucional amb senyals evidents de desgast i final d'etapa. Clivelles evidents de vot generacional i de vot urbà i rural. I per no ser complaent parlant dels altres li pregunto per com veu el que passa a Catalunya. Ell, servidor públic en excedència, home que coneix bé l'Estat, però que coneix també bé Catalunya per la seva esposa i pels seus amics no nacionalistes, em diu que el que està vivint Catalunya és l'onada de canvi més important de totes les que es veuran a les urnes. I que, sense passió, la pot entendre perquè ha arribat a la conclusió que els nacionalistes més potents són els nacionalistes espanyols de dretes, i algun d'esquerra de la Manxa. Conclou: "A Espanya mai hi ha hagut una revolució liberal que hauria d'haver portat aparellada una revolució industrial i una revolució cultural. Això ho trobo a Catalunya i el País Basc". Em fa agafar perspectiva i optimisme sortint per un moment del remolí.

El bon europeu

Ja no existeix el bon europeu. Els britànics conservadors vitaminats pel seu referèndum de sortida de la UE -Brexit- que segurament celebraran el 2016 i no el 2017. El primer ministre d'Hongria dient que pensa en la reinstauració de la pena de mort -Europa és el tros de terra que es defineix com el lloc on no hi ha la pena de mort-. Els grecs pensant en un referèndum subterràniament pactat amb els alemanys sobre la sortida de l'euro -temps al temps-, l'ampliació a l'Est impossible, els Balcans convulsos... Europa és una idea i un ideal que sobreviurà. Però els bons europeus estan patint. La meva amiga Emma Bonino, gran lluitadora pels drets humans i l'europeisme, està lluitant contra la mort. En ella penso quan veig aquest panorama. 

Turquia

El sistema electoral que posa un percentatge més alt per accedir al Parlament és el turc: si un partit no aconsegueix un 10% dels vots en l'àmbit estatal no entra al Parlament. Barrera sempre molt criticada. A València tenen un 5%, que també és una barbaritat. El llindar del 10% en la legislació turca té per objectiu evitar l'entrada dels kurds al Parlament. Però el candidat kurd a les eleccions presidencials de l'estiu passat ha aglutinat votants en una formació que pot arribar al 10% i trencar els somnis del president Erdogan d'aconseguir 2/3 del parlament per al governamental AKP i fer un sistema presidencialista. El Kurdistan iraquià continua el seu camí cap a la independència tranquil·la (i molt avalada) mentre que els kurds de Turquia poden trencar els somnis de l'home que somia en canviar el sistema d'Ataturk i que és un líder als carrers de Sarajevo. Turquia celebra eleccions parlamentàries el 7 de juny.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit