«La CUP és l'únic que ens vol acompanyar, si pogués triaria un altre company»

D'entrada m'han recordat que l'ambició és un gran enemic i, per tant, és molt important ser una persona humil i compromesa amb uns valors.

Això no deu obstar, ja que Puigdemont no serà el proper candidat de PDECat, a succeir-lo. Li agradaria?

M'agradaria continuar essent útil a Catalunya molts anys.

Millor l'alcaldia de Barcelona?

En aquests moments sóc conseller de Cultura. Té un punt de delicat que contínuament s'especuli sobre quins càrrecs m'agradaria tenir. Si li sóc honest, el que em faria més feliç és pensar que puc ser conseller de Cultura molts anys i, fins i tot, ser recordat com un dels consellers, per exemple, que més va fer per afavorir l'hàbit de la lectura.

De quina forma afectarà al procés la renúncia de Puigdemont?

Personalment lamento molt que no segueixi. Vull dir al davant, perquè hi seguirà implicat. No es pot dir d'ell que li hagin pujat els fums al cap, ha sigut un home senzill, honest. Per tant, lamento profundament que sigui tan conseqüent de mantenir el que va dir fa un any, ja que en aquest moment és molt important afiançar lideratges.

La gran pensadora Pilar Rahola diu que això de la successió ara no tocava, hi està d'acord?

Com deia molt bé Josep Pla, a la vida el més fàcil és opinar. Pilar Rahola pot opinar el que vulgui.

La mateixa pensadora assegurava també que el PDECat ja no pot fer-ho pitjor. No creu que mereixen vostès un vot de confiança, i que sí que poden?

Mai no s'ha de subestimar la possibilitat d'anar a pitjor (riu). Però no estic d'acord que ho estiguem fent molt malament. La nova Convergència -perquè ens entenguem- està essent molt generosa. Perquè és evident que, en la mesura que el 27-S vam quedar curts, l'única manera que el procés no descarrilés definitivament era fent concessions i transaccions a la CUP i a ERC. La nova Convergència està contemporitzant i transaccionant fins i tot des del punt de vista ideològic en aspectes que són molt importants, tant per a nosaltres com per a la gent que sempre ens ha fet confiança. I ho fem amb generositat, per poder tenir prou majoria parlamentària per seguir endavant.

El fet és que a les enquestes el PDECat s'enfonsa: alguna cosa hauran fet malament.

És evident que hem comès molts errors. I igual com hem heretat de Convergència una de les millors tradicions polítiques, també hem heretat casos de corrupció. En definitiva, també hem heretat uns governs que s'han vist en la necessitat de realitzar grans ajustos en els pressupostos, que han lesionat les polítiques socials. I tanmateix, alguns estem convençuts que realitzant aquests ajustos s'ha evitat el col·lapse de la societat del benestar. Ara bé, no és menys veritat que per a una formació política que històricament ha sigut considerada pragmàtica, amb una agenda molt vinculada a allò concret, viure un context polític vinculat a una agenda idealista, necessàriament el posa en una posició incòmoda.

El seu tarannà dialogant, inclús amb el govern popular, el penalitza en la política catalana en aquests moments de confrontació?

Són temps idealistes, i en temps idealistes el pragmatisme, la moderació, el matisar, no sempre s'entén. De tota manera, amb els anys he anat aprenent que és la millor manera d'arribar a tothom.

Tenint en compte aquest tarannà dialogant, si hagués sigut president, aniria a la cimera de presidents autonòmics?

Crec que el president Puigdemont encara no ha descartat del tot anar-hi. Es plantejaria assistir-hi si queda claríssim que s'establirà una relació bilateral entre l'estat i Catalunya. Jo sota cap circumstància variaria aquesta posició, en aquests moments. Si d'alguna cosa plora la criatura actualment, és que no hi ha manera que s'entengui que Catalunya és una realitat distinta, de present i històrica i, per tant, sempre ha de ser tractada bilateralment per l'estat. Aquesta és la posició del president Puigdemont, i tots els membres del seu govern la compartim en un cent per cent.

Amb la mà al cor, creu de debò que aquest any Catalunya serà un estat independent?

Treballarem fins a l'últim minut per celebrar un referèndum acordat amb l'estat. Però és evident que si l'estat exhibeix contínuament la seva precària qualitat democràtica, l'única forma que tenim de fer això evident a ulls del món és seguir avançant pel nostre compte. És una decisió inevitable, de força, on tots tindrem les nostres pròpies limitacions, això és evident.

Pensa que l'independentisme té prou força per tirar endavant, i no parlo només de força interna sinó de suport internacional?

Aquest és el taló d'Aquil·les. L'independentisme és més majoritari que mai, però està en una situació d'empat tècnic amb els que no creuen que sigui la millor solució per a Catalunya. Aquesta situació, en un país normal i en circumstàncies normals, es podria dirimir d'una forma ordenada, dialogada. Lamentablement això no és així i ens trobem amb posicions que no es mouen.

Aquest dia la diputada de la CUP Anna Gabriel tornava a criticar Junts pel Sí. La CUP és bon company de viatge?

És un company inevitable, l'únic que ens vol acompanyar (riu).

En triaria un altre, si pogués?

Si pogués, sí.

I què em diu d'ERC? Junqueras és qui dialoga amb Madrid i, a més, es manté en una prudent segona línia. Creu que és una estratègia per aconseguir ser el pròxim president?

No és veritat que l'Oriol Junqueras sigui qui més dialoga amb l'estat, en tot cas potser és qui té més notorietat en aquest diàleg, ja que com a vicepresident del govern és qui manté converses amb la vicepresidenta del govern espanyol. Però totes les conselleries estem dialogant contínuament amb els ministeris, perquè des de l'inici del procés estem conjurats que aquest sigui compatible amb el diàleg.

Vostè és un home pragmàtic. Si es despengés Rajoy amb una oferta real de diàleg i un nou finançament, no seria cosa d'agafar-ho i endreçar el procés en un calaix?

La gran decepció que hem tingut els pragmàtics és que sovint els oferiments han sigut insuficients o inconsistents. O quan ens ha semblat que eren raonables, han acabat en incompliment. Per tant, ja no estem en una fase on ens puguin oferir res. L'estat espanyol té manca de credibilitat davant de la ciutadania. I el gran problema del govern d'Espanya amb els catalans és precisament la falta de credibilitat. Un exemple: ara ens venen a proposar un nou pla per a Rodalies, per tercera vegada. Tan sols comencessin a complir els pactes anteriors, ja sortiríem del pas, però en lloc d'això ens venen a proposar un nou pla. Crec sincerament que en aquest estadi, el problema que té Espanya ja no és tant de què pot oferir sinó de com recuperar una mínima credibilitat davant dels ciutadans.