Una veïna de Subirats no es va deixar arrossegar per la por escènica en albirar un individu molt semblant al terrorista més buscat i que rondava les vinyes. Quatre dies abans, Younes Abouyaaqoub havia abandonat el volant de la seva furgoneta a la Rambla barcelonina com un conductor d'autobús després d'acabar la jornada, llevat que amb un rastre d'un centenar de morts i ferits al seu pas zigzaguejant.

El matador Abouyaaqoub, que va renovar els seus vots assassins apunyalant un altre conductor per robar-li el cotxe, es va espantar ahir en ser imprecat per una veïna que reclamava la propietat en tots els sentits. Va mostrar el cinturó explosiu d'opereta, que només li va garantir una mort a trets.

En l'instant definitiu de la mort, on no té lloc la mentida, els testimonis presencials asseguren que Abouyaaqoub va declamar «Al·là és gran». L'expressió està tan instal·lada en els espectadors de Homeland i dels telenotícies que no només els alumnes de les madrasses saben traduir-lo per Allahu Akbar. Hi ha una altra versió, reflectida a la portada de Charlie Hebdo en què Mahoma es lamenta que «és dur ser estimat per imbècils».

L'autor de la vinyeta va ser tirotejat per islamistes, perdó per utilitzar la paraula prohibida, encara que potser l'assassinat de Cabu serveixi de disculpa.

El cinquè terrorista abatut a Cambrils després d'apunyalar mitja dotzena d'estiuejants també va evocar la grandesa d'Al·là poc després de ser tirotejat. Els gihadistes s'han entestat a desmuntar la doctrina oficial que Barcelona'17 no té vincles amb l'islamisme. Amb mig centenar de persones ingressades als hospitals, les autoritats pretenen un atemptat net, que és una mica descarregar-se sobre errors de les víctimes.

La mort de l'autor material de la matança de la Rambla no vol dir la clausura que l'execució d' Ossama bin Laden pretenia per a l'11-S. El Govern demostra especial insistència a tancar la matança de dijous passat. El ministre Juan Ignacio Zoido, imbuït de l'aire folklòric que embarga el gabinet en el seu conjunt, va decretar ahir per segona vegada que a Espanya no hi ha «risc d'atemptat imminent». En efecte, només hi ha «risc d'atemptat evident», atès que es va produir llevat que La Moncloa dictamini en sentit contrari.

Tenir al capdavant d'Interior un personatge que va dissoldre el comando dos dies abans que s'arrestés l'autor de la matança, perquè Rajoy pogués reprendre les seves vacances, suposa un «risc» que el país hauria de sospesar si està condemnat a seguir convivint amb el terrorisme islàmic. Pel bé de la Justícia espanyola, i per contrast amb el seu acompliment ministerial, cal esperar que les sentències del jutge Zoido disposessin d'un mínim suport lògic. L'ideològic se li dona per descomptat.

A la llarga llista de terroristes cosits a trets i detinguts, tots ells escapats a les xarxes del ministre «de baix risc», es pregunta com és possible que vint integrats i lliurats als vicis comuns d'Occident puguin radicalitzar-se fins a emprendre la gihad. Té més interès la pregunta contrària. L'influx de les doctrines islamistes radicals, defensades com a pacífiques pels seus practicants, ha de ser prou poderós per aconseguir una captació gairebé automàtica. I quants diners han invertit els seus promotors, sempre propers a les riques nacions del Golf. No obstant això, ni la multiplicació dels «Al·là és gran» ni el paper central exercit per un imam autoritzen a parlar d'un terrorisme d'inspiració religiosa.

Freud va curar l'Occident del «narcisisme de les petites diferències». Per tant, la tornada «Al·là és gran» en llavis dels terroristes islàmics no condemna altres practicants de la confessió musulmana. No obstant això, els interpel·la personalment per molt que l'esquerra pretengui desviar la connexió.

Costa acomodar-se al terrorisme. En canvi, que fàcil és acostumar el cos social a la pau. La inscripció de Barcelona'17 en el camí de l'11-M oblida que, amb posterioritat a la matança d'Atocha, el país va seguir suportant els cops de cua darrers d'ETA. Els atemptats de Barcelona i Cambrils no són la primera acció gihadista des del 2004, sinó el primer atemptat de qualsevol signe d'aquesta dècada. Aquest amarg despertar explica les dificultats per a una correcta adscripció dels assassins.