06 de gener de 2018
06.01.2018

Deixar de creure en els reis mags

06.01.2018 | 00:33

Això deixar de creure en els Reis Mags té un cost no menyspreable en els infants. Deixa ferides. El pas de la santa innocència cap a la realitat, assumint l'engany dels pares i de la resta de familiars, no és fàcil. La ferida sentimental produïda no es cura ràpidament perquè fins aleshores tot allò que et deien era dogma i, per tant, quelcom que es creu sense qüestionar-se si és cert o no. Una mena de paradigma de la crueltat humana que es descobreix a un pam de l'adolescència.

Quelcom semblant ha passat amb el processus: encara hi ha adults que es neguen a reconèixer que de república res de res, que de presos polítics mai no n'hi ha hagut d'ençà la Constitució de 1979; que – com diu sensatament el lehendakari Íñigo Urkullu – no es pot governar un país via internet; que els independentistes han tornat a ser menys que els unionistes; que no han guanyat les eleccions ni en Carles Puigdemont ni l' Oriol Junqueras, sinó la Inés Arrimadas; que el primer no es troba en l'«exili polític» sinó de vacances pagades no sé per qui a Brussel·les; que entre dir-se «president legítim» i ser candidat a unes eleccions convocades pel president del Govern espanyol hi ha una notabilíssima contradicció que només els necis poden deixar d'observar; i un etcètera tan llarg que posa en evidència que això de deixar de creure en els Reis Mags d'Orient costa i costa molt.

És més difícil en els adults que en els infants.

La causa és la santa innocència dels adoctrinats i la seva obstinació per seguir instal·lats en l'engany i en la mentida mentre han acomiadat el pragmatisme amb què s'ha de governar la realitat per més oposada que sigui als anhels individuals i als anhels col·lectius.

La Internacional de la Ingenuïtat en versió catalana sempre ha tingut la seva base genètica-ideològica en els carlins que, en aquests últims temps, han abraçat la revolució dels somriures.

La suma no ha proporcionat el paradís de la perfecció ni tampoc el facilitarà. Ens ha deixat una Catalunya trencada en dues meitats de difícil reconciliació. El que no va aconseguir el franquisme, ho ha assolit ara l'independentisme. És el negoci d'en Robert i les cabres.

Passat el 21-D, observat que en el cap de la batalla ha caigut allò d'un «sol poble» d'en Josep Benet i el PSUC d'aleshores, no queda més remei que fer l'autòpsia del cadàver.

La seva anàlisi qüestiona seriosament si Catalunya és de debò una «nació» perquè no hi ha hagut una lluita electoral entre la dreta i l'esquerra, que és el que es produeix habitualment, sinó una lluita a mort entre sentiments de pertinença a Catalunya o a Espanya.

Aquest fet ha polvoritzat el catalanisme polític tranversal, sobre el qual han pivotat tots els avenços aconseguits en els últims quaranta anys, i endemés ha donat la victòria a un partit que, en el llenguatge dels independentistes, és «espanyol» i «anticatalà». Poca broma.

En aquest estadi de coses, no veig fàcil la governabilitat del país. No en té res, de fàcil, perquè una successió d'irresponsabilitats, aquí i a Madrid, diguem-ho clar, ha desembocat en un fracàs rotund de la política.

En Jordi Amat, en el seu aconsellable llibre La confabulació dels irresponsables, ho descriu i ho analitza amb precisió de cirurgià.

No em sembla, avui, que les parts en conflicte es trobin disposades a canviar d'estratègia, per la qual cosa tot pot anar a pitjor a partir de la necrosi haguda.

Tot polític es mou sempre entre els seus anhels –la independència de Catalunya, per exemple– i la realitat que l'apresa i li recorda que tampoc el món va ser fet en un sol dia.

És la dicotomia que va establir Max Weber en tractar sobre l'ètica de la convicció i l'ètica de la responsabilitat.

Aquests dos principis estan confrontant-se des de fa cinc anys en el nostre país i, vist el resultat, un república proclamada, però inexistent, i una intervenció de les institucions catalanes per part de l'Estat, es pot concloure que la sensatesa no ha guiat els independentistes ni tampoc el govern de l'Estat.

Els primers s'han mogut còmodament en el món dels somnis i dels sentiments, però s'han estavellat a l'hora de l'aterratge en la sempre única pista de la realitat. Els segons no saben res de Catalunya.

Il·lusos versus pallussos que no sembla que hagin après cap lliçó.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit