La vida viatja en maletes verdes. Refrigerades. Amb rodes. La vida viatja embolicada en bosses estèrils i sèrum salí que encara aguantarà unes hores congelat. L'arrosseguen pel passadís central de l'hospital Can Misses d'Eivissa quatre metges i una infermera de l'hospital Vall d'Hebron de Barcelona. La vida són dos pulmons i un fetge que cal implantar el més aviat possible. Ronden les tres de la tarda i aquests cinc sanitaris recorren, en el sentit invers, el mateix camí que fa tot just tres hores, quan, a les dotze del migdia, han entrat en el bloc quirúrgic per a una extracció d'òrgans.
Han arribat en un avió sanitari. A peu de pista els esperava una ambulància del 061, en la qual han pujat amb totes les maletes. Les verdes, buides encara. Una de groga amb material i informació. I algunes blaves, amb més instrumental. En el mateix moment en què l'equip extractor desplaçat des de Barcelona (una parella de cirurgians toràcics que es faran càrrec dels pulmons i una altra de cirurgians hepàtics) enfila la carretera de l'aeroport, l'equip de trasplantaments de Can Misses (format pel metge Eduardo Escudero i les infermeres Amelia Martínez i Ascensión Navarro) i el personal implicat en la donació d'òrgans no s'atura ni un segon. Tot ha d'estar preparat per quan arribin.
El treball ha començat moltes hores abans, a l'UCI, amb la mort encefàlica del donant i les explicacions a la família, a la qual se li planteja una pregunta clau: «Què opinava el mort sobre la donació d'òrgans?». Sense ells, sense aquest sí entre llàgrimes i dolor, no seria possible. Amb aquest sí comença la cursa per aconseguir que els òrgans de la persona que acaba de morir arribin en les millors condicions a l'extracció, primer, i a un nou cos, després.
No hi ha ni un segon de respir. Can Misses informa l'Organització Nacional de Trasplantaments (ONT) de les característiques del donant: edat, pes, talla, perímetre abdominal i toràcic... «Els òrgans que s'extreuen d'aquest cos han d'entrar en el d'una altra persona. La morfologia és important», indica el coordinador abans d'enumerar les proves que es practiquen: analítica de malalties infeccioses, ecografia abdominal o escàner de les vísceres per comprovar els ronyons i el fetge, ecocardiograma per valorar la funcionalitat del cor i radiografia, TAC i anàlisi per veure la validesa dels pulmons. Dades, totes, amb les quals l'ONT comença a buscar un receptor.
No hi ha un avís zero, un receptor de màxima prioritat, algú la supervivència immediata del qual depèn de rebre un òrgan, bàsicament un cor. O un pulmó. També un fetge, encara que menys. En aquest cas es desplaçarien equips extractors de qualsevol hospital d'Espanya. No hi ha una urgència zero, així que l'ONT els ofereix als hospitals de la regió catalanobalear a la qual pertany Eivissa en la distribució de trasplantaments. «En aquests centres de Catalunya hi ha els possibles receptors de Balears», comenta Escudero. Els ronyons, llevat que hi hagi una urgència a Catalunya, es queden a Mallorca, que també n'implanta.
El dispositiu, en el cas de les Pitiüses, és complex. Els cirurgians han de venir amb avió. I això, de vegades, retarda l'extracció.
Quan l'equip de Trasplantaments rep els cirurgians de Barcelona a la porta d'Urgències, el donant és al quiròfan, cobert de iode i anestesiat. Un zelador ajuda amb el material específic que han portat mentre es canvien, a corre-cuita, al vestidor abans d'arribar al quiròfan més ampli del centre, una cosa necessària per a una intervenció en la qual, en alguns moments, intervindran una quinzena de professionals. Això només a la sala d'operacions, perquè es calcula que per cada donació d'òrgans es mobilitza un centenar de persones entre sanitaris, administratius, pilots, personal de l'aeroport, treballadors de l'ONT i de l'Organització Catalana de Trasplantaments (Ocatt) i fins i tot cossos de seguretat per obrir camí a l'ambulància en el cas que hi hagi trànsit i els òrgans siguin per un avís zero.
Passen de dos quarts d'una quan els cirurgians entren al quiròfan. Comença llavors una coreografia que es prolongarà durant hores. Quatre cirurgians s'arremolinen al voltant del donant. Els toràcics, més a prop del cap, es concentren en l'extracció dels pulmons. A l'altura de la cintura del mort, els cirurgians hepàtics s'afanyen amb el fetge. A mig metre, darrere d'una cortina que impedeix que el personal del quiròfan vegi el rostre de qui és a la taula d'operacions, l'anestesista té cura del donant. De tant en tant treu el cap sobre la tela i observa la feina dels companys.
Front amb front al quiròfan
Les enormes llums del quiròfan il·luminen el tors del mort. Els cirurgians treballen cap amb cap, gairebé tocant-se. Completament immersos en la seva tasca, extirpar els pulmons i el fetge, semblen aliens a tot el que passa al seu voltant.
«Els equips que venen de fora ens ajuden molt», indica Escudero, que, igual que la infermera de la Vall de d'Hebron, no se separa del mòbil. «Saben que venen a un hospital petit amb un volum de donacions que, tot i que suposa una taxa alta per a la població, és petit en números totals. No hi ha gaire rodatge», indica abans de destacar que l'extracció d'òrgans és una operació com qualsevol altra en què es fa servir el mateix instrumental que s'utilitzaria en una intervenció abdominal o toràcica.
Cops. Forts. Constants. Els cirurgians no s'immuten. Hi estan acostumats. L'estrèpit ve de l'avantsala del quiròfan, on un zelador i Amelia, una de les coordinadores de la unitat de trasplantaments, agenollats a terra, colpegen amb unes maces metàl·liques ampolles de sèrum salí congelat. Piquen el gel que serà necessari per conservar els òrgans extrets.
Els cirurgians toràcics donen per bons els pulmons només de veure'ls.
És el moment del telèfon. El coordinador d'Eivissa truca l'ONT, que està informada en tot moment del procés, per dir que són vàlids. La infermera de la Vall d'Hebron també surt del quiròfan per trucar al seu hospital. Fins llavors, els responsables de les llistes d'espera d'òrgans han buscat els receptors més compatibles entre els que més urgentment els necessiten. Encara no s'ha trucat cap malalt per demanar-li, si no està ja ingressat, que vagi a l'hospital per rebre un anhelat pulmó. Aquestes trucades es començaran a fer ara, després que els cirurgians comprovin que l'estat dels pulmons es correspon amb el que deien les proves.
El cor s'atura
No sempre és així. Per desgràcia, alguns òrgans que semblaven sans, es descobreix que no ho són després d'obrir la cavitat toràcica.
«El fetge té mal aspecte», comenta una de les cirurgianes hepàtiques. Són les 13.30 i una de les infermeres demana silenci al quiròfan, on la tensió és màxima. El personal d'infermeria prepara les taules metàl·liques en les quals els metges realitzaran la cirurgia de banc. També els pots per les mostres de ganglis i de melsa per a noves anàlisis i proves, les bosses de líquid de conservació que transfondran als òrgans, gel, gases...
«Tenim el gel llest?», pregunta a les 13.37 un dels metges, moment en què diversos dels professionals tallen les ampolles de sèrum salí congelat. Part d'aquest gel el col·loquen a la cavitat abdominal i toràcica, al costat dels òrgans que estan a punt d'extirpar. El fetge, tot i la primera impressió, és vàlid. Funciona, està en bon estat i allargarà la vida d'algú que ho necessita. Tots al quiròfan es preparen per a un instant clau. A partir d'aquest moment, les 13.42, el cor, que s'ha mantingut en funcionament amb mesures mecàniques i farmacològiques, deixa de bategar. Es talla el reg sanguini dels òrgans, que comencen a deteriorar-se. Comença el temps de descompte per a la implantació.
Els cirurgians perfonen, amb xeringues de grans dimensions i a través de les venes i artèries, líquid de conservació als òrgans, que continuen encara a la cavitat toràcica. Sorprèn el color dels pulmons, ivori. Res a veure amb el rosa de molts dibuixos. «Només són roses els dels nens», comenta Escudero.
Els cirurgians hepàtics continuen encara sobre el cos del donant mentre els toràcics inicien l'anomenada «cirurgia de banc». Els metges, drets, preparen els pulmons per a la implantació. Treuen imperfeccions, retiren zones greixoses i revisen meticulosament que les venes i artèries que n'entren i en surten estiguin en bones condicions. No hi ha pressa. L'avió no surt immediatament i els hepàtics encara no han acabat, així que es poden prendre el seu temps per separar els pulmons i preparar-los. L'objectiu és que, en arribar a Vall d'Hebron, hagin de fer el mínim possible abans de implantar-los. El temps compta. «Cal treballar ràpid però segur. L'important és que la rapidesa no perjudiqui la viabilitat de l'òrgan», indica el coordinador.
A les 14.17 els cirurgians separen els pulmons, que queden en dues safates. La infermera de Barcelona els prepara per al trasllat. Té cura que la borsa estigui ben segellada i el transporta dins la safata metàl·lica, fins a una de les maletes verdes. Mentre els cirurgians acaben amb l'altre pulmó, el personal d'infermeria agafa les mostres de ganglis i de la melsa per fer una biòpsia. «Si aparegués un tumor agressiu no es podrien implantar els òrgans», justifica el coordinador de trasplantaments de les Pitiüses. Res a les proves fa pensar que això sigui així, però sempre, per si de cas, l'hospital on es fa el trasplantament els torna a analitzar abans de l'implant.
A les maletes refrigerades també hi ha diversos tubs de sang del donant per repetir proves que ja s'han fet a Can Misses per descobrir si hi ha alguna malaltia infecciosa. D'aquí a uns dies, si alguna d'aquestes proves donés positiu, l'hospital eivissenc ho comunicaria a la Vall d'Hebron perquè apliquessin als receptors el tractament apropiat.
Entren l'uròleg i el cirurgià
Els cirurgians toràcics es creuen a la porta del quiròfan amb Diego Alonso, uròleg de Can Misses, i Jorge Verdés, cirurgià. Els primers, que ja han acabat, es treuen les bates tacades de sang abans de sortir cap al vestidor. Se'ls nota relaxats. Donen les gràcies a l'equip. S'acomiaden. Somriuen. Si volen, tenen temps de fer un mos.
«Us n'heu d'emportar un ronyó?», pregunta Alonso als tres professionals de la Vall d'Hebron que continuen al quiròfan. Els ronyons s'envien sempre a Son Espases, on els implanten, però acaba de produir-se una altra donació a Mallorca, hi ha quatre ronyons disponibles i l'ONT i la Ocatt estan estudiant si algú, a Catalunya, els necessita amb més urgència.
El quiròfan ara està tranquil. Gairebé silenciós comparat amb un parell d'hores abans. Els cirurgians hepàtics ultimen la preparació del fetge, que la infermera introdueix en les maletes refrigerades. Un dels cirurgians s'asseu en un tamboret. Per primera vegada des que ha arribat se'l nota relaxat. Li canvia, fins i tot, la mirada.
Són les tres de la tarda quan els quatre metges i la infermera de l'hospital Vall d'Hebron recorren el llarg passadís de Can Misses amb les seves maletes verdes. Refrigerades. Amb rodes. Aquestes en les quals la vida (dos pulmons i un fetge) viatja embolicada en sèrum salí. En uns minuts, els recollirà l'ambulància per portar-los a l'aeroport, a peu de pista, on els espera l'avió per tornar a Barcelona. Mentrestant, al quiròfan de l'hospital eivissenc, l'uròleg Diego Alonso extreu i prepara, en un silenci gairebé absolut, els ronyons que s'implantaran, finalment, a l'hospital de Son Espases. Al seu costat, el cirurgià Jorge Verdés cus, amb molta cura, el cos d'aquesta persona que, generosa, va decidir, amb la seva mort, regalar vida.
