La memòria s'esvaeix i sobre el fet viscut s'estén un tel que ho deforma tot. Perquè això no li passés, la figuerenca Josefina Font Tatxer (1923) va plasmar, ara fa trenta anys, els seus records en diferents llibretes que ara veuen la llum al llibre Una veïna de Figueres i de la mà de Brau Edicions. Són petites històries de vida, quotidianes, sensibles, que sacsegen per la intensitat d'una realitat que va marcar els que la visqueren, històries humanes que, després de llegir-les, difícilment un les pot oblidar i difícilment es pot tornar a passar pels mateixos llocs veient-los de la mateixa manera.
Josefina Font treballava d'hortolana amb el seu marit, Benet Horts, i junts regentaven una parada a la plaça del Gra de Figueres. Quan ell es va jubilar, la feina va minvar i, aprofitant que els fills ja no eren a casa, va posar-se a escriure «donant llibertat a la vena literària que sempre havia tingut», comenta el seu fill Pere Horts. I és que l'aspiració de Josefina Font sempre havia estat convertir-se en mestra, quelcom que hauria aconseguit -va ingressar a Batxillerat amb matrícula d'honor- si la guerra o la postguerra no haguessin existit mai.
Ara fa uns pocs anys, a Figueres es va impulsar una iniciativa de recuperació de la memòria durant els bombardejos i Josefina va formar-ne part i va enregistrar el seu testimoniatge oral, que actualment es conserva a l'arxiu municipal junt amb d'altres. Parlant, Josefina va esmentar l'existència d'aquestes llibretes. El seu contingut va portar que una d'aquestes s'exhibís en una exposició posterior al Museu de l'Empordà, un aparador que va despertar l'interès dels responsables de Brau, que ara les han publicat.
Allò que fa interessant el relat de Josefina Font és com respira vida. L'autora l'inicia remetent-se als records més llunyans, aferrats a la memòria dels seus avis i dels pares a Pont de Molins. La vida a pagès, senzilla i honesta, amb els seus alts i baixos, que amagava moments divertits i d'altres dolorosos. També com les joves de pagès, com la seva mare i tieta, anaven a servir la gent rica de Figueres, molts dels quals es polien «els pistrincs al Casino de l'Esport».
La vida al carrer la Jonquera
Josefina plasma la vida a la ciutat i en sap transmetre, amb una gran frescor, les olors, els sons de la seva infantesa, viscuda als anys 20 del segle passat. Com eren els mercats, els animals del parc Bosc i, sobretot, l'animada vida al carrer la Jonquera, on vivien, «un barri obrer on s'enquibia un convent de monges amb la seva petita església, un hotel de força anomenada i dos hostals que s'omplien de gom a gom de pagesos». D'aquell indret, l'autora en fa un retrat familiar i proper dels que hi vivien, dels seus costums -alguns ben liberals-, de les seves misèries i alegries, un relat gens monòton del dia a dia que enganxa el lector. Recorda vivament la proclamació de la República el 1931 i la frase del seu pare: «Nena, mira-t'ho bé, tot això, per recordar-ho tota la vida, ja que aquest fet passarà a la història».
Quelcom que impacta del text de Josefina són les seves vivències, algunes d'elles molt traumàtiques, durant la Guerra Civil i la cruel postguerra. Els records d'aquells temps convulsos, que coincidiren amb l'entrada a l'adolescència, li van quedar marcats a foc viu: temps de foscor, de por, de racionament, de convivència amb la mort però alhora moments d'impactes positius. «Haig de confessar que aquells foren els millors anys de la meva infantesa», assegura l'autora, que els vincula amb el seu afany per aprendre i anar a escola. L'autora tenia tan sols 13 anys el 1936.
Un camí truncat per la guerra
La guerra, però, «va truncar el camí que m'havia traçat». No va ser perquè ella no fes esforços, ja que quan l'institut es traslladà de Figueres a Vilafant ella, junt amb altres pocs estudiants, feien diàriament el trajecte a peu sota el perill de ser metrallats pels avions que els sobrevolaven i que els obligaven a «ajaçar-nos als marges». «Començava a viure de realitats, ja no somniava», explica en un passatge del llibre.
Malgrat que la família es traslladà a viure al mas Aloy, pel perill de fer-ho a Figueres, ella seguia anant a peu a estudi. Per estalviar-se el calvari, visqué sola a la casa de Figueres fins que l'institut va tancar. Aleshores decidí tornar i va ser quan fou testimoni d'un terrible bombardeig a la plaça del Gra, on desenes de figuerencs moriren. Després arribà la postguerra i la necessària recuperació d'una fingida normalitat. Per a Josefina, però, el somni d'estudiar es va fondre. El franquisme invalidà els estudis fets durant la República i, malgrat revalidar-los, se li retiraren la beca i les oportunitats.
Pere Horts diu que quan va llegir les llibretes es va sorprendre. També tot el que la seva mare li va explicar, posteriorment, sobre el pare, qui va passar-se tres anys en un camp de concentració picant pedra tot el dia, sense saber ni on era. Allò va ajudar-lo a entendre'l millor. Horts se sent feliç per la seva mare perquè el llibre li insufla vida ara que, amb 96 anys, té moltes dificultats físiques i habilitats minvades. Tot i això, en destaca «la seva memòria prodigiosa» i la capacitat de repetir a viva veu i amb gran exactitud el text.
