En aquests dies cobra veritable sentit la frase de Julio Ramón Ribeyro a Prosas apátridas en què defineix els hospitals com els ports fronterers per on es canalitza el trànsit entre la vida i la mort. Més avall de la frontera, només un estadi abans, hi ha les farmàcies. En Quim, llicenciat des de fa quinze anys, amb la seva pròpia farmàcia en una població de l'Empordà des d'en fa poc més de cinc, té tres treballadors a càrrec seu. No és un farmacèutic novell. I no obstant...

- Sempre he sabut que des de la farmàcia tenim una visió distorsionada de la realitat però mai havia palpat el pànic de tan a prop...

Es refereix a la gent -molta, coneguda des de fa temps- angoixada i espantada, i a la precarietat amb què es veuen obligats a treballar els farmacèutics. Tan precàries i perilloses són les seves condicions de treball que en Quim està pensant instal·lar-se sol en algun habitatge de la costa mentre duri l'epidèmia, per evitar contagiar la seva família. Fins i tot ell, que en anys de professió les ha vist de tots colors, s'indigna.

- No pot ser que futbolistes, polítics, monarques i rics tinguin accés a fer-se la prova sense motiu i la resta de mortals només se la puguin fer si són casos greus. Que personal sanitari estigui a casa esperant que els avisin, i que em vinguin clients a la farmàcia dient-me que tenen tos, febre, que no es troben bé, que el 061 està col·lapsat, que al 112 no contesten, que a l'ambulatori els diuen que vagin a casa i que em preguntin a mi què han de fer... És igual Espanya que Catalunya, tots són igual...

El farmacèutic i els seus treballadors fa temps que reclamen mascaretes per atendre els clients amb seguretat. Res a fer. Té bloquejada una comanda de 60 mascaretes («només seixanta», exclama), que són les que necessitarien a la farmàcia per treballar 15 dies.

- Però bé veig que en porten.

- Ens hem hagut d'espavilar, una amiga me'n va donar al principi unes de pediàtriques, com la que porto jo, que tenia a casa seva. Aquesta [assenyala la d'un dels treballadors] és una de jardiner que tenia el seu pare i un amic me'n va donar quatre la setmana passada que tenia guardades. Amb aquestes anem tirant, cadascú amb la mateixa des de fa una setmana. Buscant per casa en vaig trobar una caixa de 5 que tenia de fa anys i ara farem servir aquestes, i un altre amic, dentista, ens en portarà de quirúrgiques... que no serveixen per res. No demano que me les regalin, només que em deixin comprar les que necessitem!

Un rètol adverteix a l'entrada que no queden ni mascaretes ni gel desinfectant, perquè la gent s'estalviï entrar a preguntar. Res a fer, entren igualment, com puc comprovar en l'estona que passo a dins de la farmàcia. I no només hi entren, truquen per telèfon a cada moment per preguntar el mateix. Hi ha llista d'espera per a guants, mascaretes, gels i alcohols. Pitjor van ser els primers dies del confinament: caos, gent enfadada, crits a dins la farmàcia acusant el Govern d'enganyar els ciutadans, la gent que no escoltava les explicacions que se'ls intentaven donar... fins al punt que la farmàcia va estar a punt de tancar i servir així, a porta tancada, com si estigués de guàrdia.

Entra una clienta. Té el pare de 84 anys que ha donat positiu per covid-19, viu a Barcelona i li han dit que pinta molt malament: només pot parlar amb ell per telèfon.

Entra un vidu recent. Tan optimista que parla de com aquesta epidèmia canviarà la nostra manera de veure el món i que segur que millorarà les relacions.

Entra un malparlant dels xinesos. Entra un altre amb una nova teoria conspiratòria. Anar a la farmàcia és una bona excusa per sortir de casa.

- Hi ha gent que ve cada dia, fins i tot matí i tarda.

Avui ha sortit Fernando Simón a la televisió, i precisament ha remarcat que no es preveu reforçar la protecció a les farmàcies

- El convidaria a passar un matí a la farmàcia, a aquest. « Riesgos de su profesión», diu, com si a un bomber no li proporcionés equipament ignífug.

El farmacèutic m'assegura que si té sort i li arriba material, el repartirà de franc entre els pocs comerços del seu carrer que estan oberts. Mentrestant, fa servei a domicili, una tasca que fins ara no entrava en les seves obligacions, i de fet continua sense entrar-hi, però els pobles són així: tothom s'ajuda i hi ha gent gran que viu sola i no pot sortir de casa.

Almenys el negoci funciona.

- Abril no sé com anirà, però març està essent un bon mes per a les farmàcies, no es pot negar.

Se'ls veu esgotats, i es diria que psicològicament més encara que físicament. Haurem de fer cas a Ribeyro, quan assegura que l'única manera de continuar a la vida és mantenint temperada la corda del nostre esperit, tens l'arc, apuntant cap al futur.