Són dos quarts de deu del matí i els equips de voluntaris de l'ONG Open Arms es concentren al Centre d'Atenció Primària (CAP) Güell de Girona per rebre les últimes indicacions de Salut i recollir els equips de protecció individuals que hauran de portar: una granota de protecció -mal anomenat mono- blanca amb caputxa, un parell de capes de mascaretes, una pantalla protectora, guants, peücs i -com a complement- una mica de desinfectant. Des de fa tres setmanes, els voluntaris de l'entitat barcelonina es desplacen fins a la província de Girona i donen suport logístic amb l'objectiu de fer tests PCR a tots els usuaris de les residències d'aquesta regió sanitària. Treballen en unitats formades per parelles, de manera que ningú queda despenjat. Avui es dividiran per anar a Esponellà, Olot i Banyoles.

«Era necessari», respon Rocío en ser preguntada per la motivació que la va empènyer a fer de voluntària. Juntament amb Patrícia i David, recorden el que han estat veient aquestes darreres setmanes a les residències: «La meva sensació és que hi ha hagut abandonament, sobretot cap als treballadors de les residències perquè s'han sentit molt maltractats. Hem vist que majoritàriament es desviuen per la feina i tracten els residents com si fossin de la seva família», explica Patrícia.

Marc, que fa tres setmanes que ve a Girona i ja ha fet tests en gairebé una vintena de residències, coincideix amb ells i destaca que «tinc la percepció que la majoria dels treballadors de les residències treballen per vocació, suposo que hi ha de tot, però la percepció general és d'un tracte molt pròxim i en comparació amb Barcelona, jo que hi he treballat, la majoria de residències d'aquí són infinitament millors pel que fa a l'espai que tenen els residents i les dimensions de les instal·lacions».

Cap a Esponellà

El Centre Residencial Pla de Martís està situat al mig del camp, prop del riu Fluvià, en el terme municipal d'Esponellà. Aquesta residència té 51 usuaris i 20 treballadors, tots ells s'han de fer la prova PCR.

Aquestes proves consisteixen en què un especialista o un voluntari d'Open Arms fa un frotis nasal -pren mostres introduint un palet allargat a les fosses nasals- per agafar secrecions mucoses que s'analitzen i, aproximadament en quaranta-vuit hores, n'obtenen els resultats.

Per portar les proves a terme, una part del menjador de la residència s'ha habilitat com a sala d'operacions. L'espai està presidit per dues taules ajuntades, sobre les quals hi ha el llistat dels noms de les setanta persones que aniran desfilant paulatinament de dos en dos al llarg del matí. Als laterals de les taules hi ha dues cadires, una a cada banda, on s'asseuen els que s'han de fer la prova. Un cop asseguts, reclinen el cap i es deixen fer el frotis nasal, tot i que de tant en tant, s'escolta: «Au, això fa mal!», en al·lusió al frotis nasal. «La punxada al dit era molt ràpida, ara amb els PCR has de fer el frotis i recollir la mostra, això porta més feina», explica Moisès Costa, doctor responsable de l'àrea bàsica de Salut del Pla de l'Estany, que agraeix l'ajuda als voluntaris: «Són tots molt trempats i ens ajuden molt».

Un llarg camí

«Si les proves confirmen que no tenim cap cas de COVID-19... Buf! [sospira]. Vol dir que els treballadors han fet la feina COVID-19chapeau, perquè tothom s'ha cuidat a casa seva i ho hem fet bé. Perquè som nosaltres -els que sortim a fora de la residència- els que podem portar el virus a dins. No tenir cap cas suposaria el reconeixement a la feina que hem fet i un alleugeriment. Però hem de continuar sent curosos. Jo a les vuit aplaudeixo els treballadors, és molt important la feina que estem fent dins les residències», explica la directora del centre, Anna Viñas.

Per a Viñas, «l'èxit» de no tenir residents amb símptomes s'ha pogut aconseguir gràcies al compliment «estricte» del protocol: «Des del dia 13 de març no hi ha visites de familiars i també hem reduït totes les activitats que fèiem que eren prescindibles, com la teràpia amb gossos, la perruqueria... I hem confinat a tots els residents a les seves habitacions». Sobre aquest darrer punt, reconeix que ha sigut una situació complicada: «Confinar-los no va ser fàcil perquè els costava d'entendre com d'un dia per l'altre no podien sortir de les habitacions. Per molt que els hi explicàvem, cada dia els hi havíem d'anar recordant i també hem notat baixades del seu estat d'ànim, sobretot en els residents que tenen demències o problemes cognitius».

«Ara ja m'hi he acostumat»

L'Angelina té 83 anys, fa més d'un any que va venir a la residència i és filla de Banyoles: «Jo vaig néixer al carrer Ponent!», recorda. Està asseguda en una cadira al replà de l'entrada i preguntada per com ha viscut aquests dos mesos, explica que «ara ja m'hi he acostumat, però al principi ens ho van explicar i va ser tot una mica distret. Jo almenys ho he passat bé».

· Consulta tota la informació relacionada amb el coronavirus