«Totes les coses fàcils són difícils», va dir algú, em penso que un viticultor, en el mapping del Vívid Insòlit. No em preguntin el nom del viticultor, que en els vint minuts que dura la presentació, et regalen dues més que generoses copes de vi una de blanc i una de negre, i un no està per recordar gaire res, com a molt, que l’home tenia accent francès. Pot semblar fàcil de recordar, però precisament les coses fàcils són difícils, no sé si ho he comentat.

Vívid Insòlit -no intentin anar-hi, va finalitzar divendres- és un mapatge interactiu, és a dir, el visitant entra en un cubicle des del qual viatja virtualment a l’Empordà. Personatges reals -cellers, viticultors, sommeliers- són els protagonistes i conductors de l’experiència, que s’explica a través d’històries, anècdotes i secrets. No només això, hi ha també aromes del territori -una fragància de vi ens va rebre només d’entrar-hi-, música d’artistes locals com Sanjosex, Mazoni i La Ludwig Band, i l’esmentada degustació de dos vins de la DO Empordà.

Per què és interactiu? No només perquè les dues copes de vi són reals i ajuden a endinsar-se a l’Empordà, també perquè són els mateixos visitants -es fa per parelles- els que, mitjançant uns pedals situats a tot el perímetre, trien si volen escoltar la Maria del Prado explicant els secrets del vi, assistir a la poda de les vinyes o aprendre des d’una barca com influeix la climatologia en el vi.

L’experiència arribava a Girona -al saló de descans del Teatre Municipal- després de visitar les ciutats de Barcelona, Vic i Sant Cugat del Vallès. Continuarà voltant per Catalunya, però és difícil que ho faci per la resta d’Espanya. No per raons polítiques, sinó per les dificultats de doblar al castellà les xerrades que es van fent alternativament en tres de les parets del quadrat, dins del qual estan els visitants. I l’opció dels subtítols és encara més dificultosa, per la mateixa raó.

Això, deixant de banda que amb el doblatge es perdria bona part de la gràcia que té escoltar el llenguatge empordanès, que és com el català, però més inintel·ligible.

Fent la xucamulla

Difícilment entendrien, en altres llocs d’Espanya, fins i tot en molts de Catalunya, què fan aquests cinc viticultors asseguts al voltant d’una taula, amb els seus gots de vi, a l’hora d’esmorzar.

-Fixa’t que a pagès el vi, es veu sempre en got, mai en copa, les copes són cosa de pijos- em van fer notar, mentre escoltàvem els cinc pagesos. De fet, més aviat semblava que estiguéssim asseguts a taula amb ells, got de vi va, got de vi ve.

- «Abans les coses es feien sense pressa, avui tothom està sempre nerviós, com canvien les coses, mecagumlolla»- reflexionava un, mentre els altres assentien, per descomptat que sense cap pressa.

- «Espera, que faig la xucamulla», responia un altre mentre sucava una galeta a dins del got de vi.

Xucamulla. Quina paraula que hem anat a retrobar. A veure com li fas entendre el seu significat a algú que no sigui d’aquí. Tan fàcil que sembla. Totes les coses fàcils són difícils. No recordo qui ho va dir.