La Carla va patir violència masclista amb només 13 anys. El seu xicot li marcava límits a l’hora de vestir-se, a l’hora de veure certs amics, etc. Però ella no se sentia víctima de la violència de gènere perquè «associava» aquest problema «als adults» i perquè «els signes de maltractament no eren tan evidents com un cop o un insult». L’Alba va patir-ho amb 15 anys. Tot i que el seu xicot si va arribar a la violència física en una ocasió: la va tancar a casa i va intentar mantenir-hi relacions sexuals. Com que no va voler, va arribar a agafar-la del coll.Ella no se sentia «víctima de res, sinó culpable, perquè pensava que l’havia provocat». La relació amb aquell noi fins als 17 anys va provocar que l’Alba patís depressió, anorèxia i insomni i, malgrat això, fins fa molt poc no s’ha identificat com a «víctima de la violència de gènere».
La Carla i l’Alba formen part del gairebé 25% de les adolescents que confessen que han sentit alguna vegada violència psicològica o de control i el seu testimoni es recull a l’informe de Save the Children «No és amor», en què l’entitat alerta de la normalització perillosa de la violència de gènere entre els joves i l’augment del negacionisme cap aquest fenomen. L’ONG reclama que les campanyes i els recursos d’ajuda se centrin també en l’adolescència, perquè és un període fonamental en el desenvolupament humà, vital en la conformació de la identitat i la personalitat; un període d’activitat cerebral només comparable al de la primera infància. «Qualsevol experiència traumàtica o de violència viscuda en aquest període pot tenir conseqüències en la conformació de models, rols i patrons en la vida adulta», avisa Andrés Conde, president de l’entitat.
