Una comissió de la veritat per als abusos a l’església

La fotografia grupal dels cinc activistes -així s’han identificat aplegats en la Plataforma Tolerància 0- no té precedents. Tots cinc tenen en comú únicament que han patit abusos sexuals en primera persona o a través de la carn dels seus éssers més estimats i que han donat la cara públicament per defensar els que, estant en la seva situació, no poden carregar amb la vergonya i l’assenyalament que comporta patir aquest càstig en la infància. No és poca cosa. «Som activistes i defensarem les víctimes d’abusos», van prometre

Manuel Barbero, el pare amb qui va arrencar el cas Maristes; Alejandro Palomas, l’escriptor amb qui va passar el mateix en el cas La Salle; Miguel Ángel Hurtado, que va fer el mateix amb l’abadia de Montserrat; Esther Pujol, víctima d’abusos a la parròquia de Bellcaire (Empordà), i Vicki Bernadet, presidenta d’una fundació que atén afectats, han unit la seva veu per fer caure el «mur» contra el qual fa anys que xoquen en solitari. I potser ho aconsegueixen, però no com planteja el president Pedro Sánchez.

Els activistes van voler deixar clar que la comissió de Sánchez no els satisfà per diversos motius. Tres principalment. El primer és que hi ha la frustrant experiència viscuda a Catalunya amb el Síndic de Greuges, figura anàloga a la del Defensor del Poble per a la resta d’Espanya. El Síndic no va aconseguir que cap dels bisbats catalans li entreguessin els registres de casos coneguts ni tampoc va poder trobar les víctimes que les diòcesis coneixen. «Sense poder coercitiu, no serveix», van defensar a l’uníson, assegurant que sense aquesta facultat, l’Església podrà passar de puntetes sobre un assumpte que fa segles que mira de mantenir amagat. El segon és que consideren que Ángel Gabilondo, el Defensor del Poble, no està legitimat per encapçalar aquesta comissió d’investigació ja que va exercir de docent «en escoles religioses en què es coneixen abusos sexuals silenciats». El tercer és que no accepten que l’Església pugui ser «jutge i part» de la investigació. L’Església és la institució sota sospita, aclareixen. La proposta de Sánchez no els agrada i a més els sembla que podria convertir-se en una oportunitat perduda que fa anys que esperen. Fins i tot Palomas, que al seu dia havia considerat adequada la fórmula, va dir que, en comprovar-ne el contingut, no pot defensar-la. «No me la crec», va insistir.

Miguel Ángel Hurtado ha elaborat un «informe tecnicojurídic» que s’ha inspirat en les comissions de la veritat que es van activar als països anglosaxons. Aquesta proposta, segons els cinc ponents, ha sigut desatesa pels principals partits polítics a Espanya. No obstant, va rebre el suport d’ERC, Junts, Podem, la CUP i Bildu. És a dir, segons el seu posicionament a Madrid, la proposta de la comissió de la veritat sí que s’aprovaria si la votés el Parlament de Catalunya. «Si voten a Madrid el mateix que voten aquí», va deixar caure Hurtado.

Aquesta comissió de la veritat seria per investigar quantes víctimes hi ha, quants abusadors, quants encobridors i quantes institucions religioses implicades. I tindria poder coercitiu per poder interrogar bisbes i reclamar documents. Hauria de durar entre dos i tres anys per fer bé la seva feina, comptar amb tots els experts i allunyar del timó l’Església. Així mateix hauria de proporcionar una recomanació d’indemnització per a les víctimes, que poguessin ser reparades a partir d’un barem de danys, que també s’hauria de crear perquè encara no existeix a Espanya.

Els cinc activistes van mostrar la seva oposició a caure en l’error de crear-la per barrejar entorns eclesiàstics, familiars, educatius o esportius. «Qui molt abraça poc estreny», va raonar Pujol per explicar que ha de fer-se una comissió per a l’Església i, després, que es facin les que calgui sobre la resta d’entorns. «Han tingut molts anys per fer investigar abusos infantils, i no ho han fet», critica Barbero per allunyar la possibilitat que a Catalunya s’opti per aquesta fórmula aglutinant que acabi difuminant la responsabilitat de l’Església.