Pot ser que el gel de l’Àrtic estigui desapareixent, però fins no fa gaire a l’Antàrtida succeïa just al contrari. Tot i això, el passat mes de febrer aquesta tendència es va trencar i l’extensió de gel a l’hemisferi sud va registrar un mínim històric: el segon en cinc anys. Segons les dades de satèl·lit, l’extensió del gel marí de l’Antàrtida estava per sota dels dos milions de quilòmetres quadrats per primera vegada des que van començar les observacions dels pols des de l’espai, l’any 1978.

Aquest dimarts, en un article publicat a Advances in Atmospheric, un equip d’investigadors de la Universitat Sun Yatsen i del Laboratori de Ciències Marines i Enginyeria del Sud de Guangdong (Zhuhai), a la Xina, han analitzat aquest succés a la recerca de les seves causes, que encara segueixen sense ser clares. En els últims anys, l’escalfament global està provocant un ràpid declivi en l’extensió del gel marí a l’Àrtic, però fins ara, a l’altre pol de la Terra, el gel antàrtic havia augmentat prop de l’1% per dècada des de finals de 1970.

L’any 2017, aquesta tendència es va trencar i el gel marí de l’hemisferi sud va registrar el seu mínim històric que ara, cinc anys després, s’ha repetit. El 25 de febrer de 2022, al final de l’estiu a l’hemisferi sud, les dades van mostrar que hi havia una quantitat de gel significativament inferior a la normal als mars de Bellingshausen-Amundsen, el mar de Weddell i el sector occidental de l’oceà Índic.

A més, en tota aquesta regió, l’extensió del gel marí era un 30% inferior a la mitjana del període de referència de tres dècades, entre 1981 i 2010.

Al llarg dels últims anys s’han proposat moltes causes per a explicar la variabilitat del gel marí antàrtic, però encara no hi ha consens científic i el fenomen continua essent teòric i sense explorar.

L’aparició d’un nou mínim en l’extensió del gel marí en un període de temps tan curt va portar als investigadors xinesos a estudiar què havia passat i per què.

Després d’analitzar les dades del satèl·lit, van observar que a l’estiu la termodinàmica domina els processos que provoquen el desglaç del mar, produint anomalies en el transport de calor cap al pol als mars de Bellingshausen-Amundsen, l’oceà Pacífic occidental i el mar de Weddell oriental, en particular.

A més, també creixen la radiació infraroja global, la llum, la temperatura i l’albedo (la «blancor» d’una superfície. Com més blanca és, major és la reflexió d’aquesta radiació, i com més fosca, major és l’absorció.

Menys reflexió i més absorció

«El gel marí és més blanc que el mar fosc no congelat, per la qual cosa hi ha menys reflexió de la calor i més absorció, i això, al seu torn, produeix un cercle viciós que fon més gel marí i produeix més absorció de calor», explica el climatòleg i coautor de l’estudi, Qinghua Yang.

No obstant això, a la primavera, tant la termodinàmica com la dinàmica contribueixen a l’estat de l’extensió del gel marí.

Els autors van apuntar que, segons les dades de l’Administració Nacional Oceanogràfica i Atmosfèrica dels Estats Units (NOAA), el nou rècord de reducció del gel marí antàrtic va coincidir amb dos fenòmens climatològics: La Nena i un Mode Anul·lar Sud (SAM) positiu.

El SAM és un cinturó de forts vents de l’oest o de baixes pressions que envolta el continent i es desplaça cap al nord o el sud, mentre que La Nena descriu un patró meteorològic de potents vents que bufen amb força l’aigua càlida de la superfície de l’oceà des de Sud-amèrica fins a Indonèsia, als tròpics.

Impacte de la variabilitat tropical

Aquests dos fenòmens incideixen sobre la part més baixa del Mar d’Amundsen (ASL), un centre de baixa pressió atmosfèrica sobre l’extrem sud de l’Oceà Pacífic i situat just davant de la costa de l’Antàrtida Occidental. Per tant, «si la variabilitat tropical té tant d’impacte, aquest és el lloc que cal estudiar», conclou Jinfei Wang, que també és coautor del treball.