«De gran vull ser escriptora»

Però tot i que pugui semblar residual, la literatura també ha sabut seduir un sector de joves que, atrets per la mística o pel romanticisme de l’ofici, tenen clar que es volen dedicar a l’escriptura. És el cas de Judith Fàbregas, estudiant de 1r de Batxillerat a l'institut Santiago Sobrequés de Girona. Tot i que no ha tingut cap referent literari en l'entorn familiar que li hagi fet descobrir l'ofici de primera mà, ha tingut clar des de ben petita que la seva vertadera vocació era escriure. Va créixer envoltada de novel·les de Geronimo Stilton que, poc a poc, van introduir-la en l’univers literari. «De petita demanava als meus pares passar les tardes a la biblioteca o a la llibreria», recorda. Un costum que, reconeix, encara conserva. «Des de petita he llegit molt i d’aquesta passió ara sento que vull produir la meva obra», afirma. Ara, de fet, confessa que sempre té «dos o tres llibres a punt» sobre la tauleta de nit. I és que alimentar l’univers lector és una de les grans receptes, sobretot, pels escriptors novells. «He de seguir llegint per a poder seguir escrivint», afirma.

De fet, la primera vegada que va proclamar en veu alta que volia ser escriptora va ser quan tenia 10 anys. El punt de partida: els Jocs Florals. I ara, n'està convençuda. «De gran vull ser escriptora», celebra, amb un posat optimista. La decisió, però, no ha deixat indiferent el seu entorn. «Quan explico que vull ser escriptora tothom es queda en xoc», en part, sosté, perquè «és un ofici molt idealitzat». El que més la captiva, confessa, és «poder empatitzar amb la història, encara que sigui totalment diferent a la meva realitat». I és que precisament un dels seus gèneres predilectes són les novel·les victorianes. Però si s'ha de decantar per una opció, escull la poesia. «La prosa poètica em neix d'una manera més natural». La seva fórmula: maridar sentiments amb aspectes de la vida quotidiana d’una forma, explica, «metafòrica». I, com requereix l’art de l’ofici, s’aixopluga en un mètode. «Tot comença amb un procés d'introspecció per a saber què vull explicar, aleshores bolco les idees en un esborrany, que sovint són en forma de frases aleatòries sense passar pel filtre de la mètrica i, finalment, hi poso ordre», relata. Però admet que sempre és fidel al seu instint. «No m’agrada tocar una frase o una construcció quan m’ha sortit de dins amb una forma concreta», confessa. Però, amb tot, revela que «escriure és un mitjà perquè la gent em pugui entendre».

Un vàlua que ja ha demostrat, guanyant la 47a edició del concurs literari Josep Pla de Palafrugell. Ara, té ganes de seguir formant-se, envoltada de persones «de totes les edats» que persegueixin el mateix somni. Conscient que l’escriptura és «molt personal» i un ofici en solitari, «deixar llegir la meva feina em sembla un exercici molt important». L’objectiu, però, seguirà intacte: «publicar la meva obra».

El llibre que voldria llegir

La gironina Carla Gòmez, estudiant de 1r de Batxillerat al Col·legi Maristes de Girona, té molt clar per què escriu. «Escric per pur plaer i també per necessitat, és una manera de treure-ho tot», confessa. El seu debut va ser als 10 anys, quan es va aventurar a enquadernar per a la família (i com a regal de Sant Jordi) una col·lecció de tres llibres protagonitzats per una formiga i una cuca de llum. La seva passió per la literatura no va sorprendre als seus pares que, admet, «sabien que tard o d’hora acabaria escrivint alguna cosa». I és que, de fet, ja ha posat fil a l’agulla a la seva primera novel·la, que està confeccionant com a Treball de Recerca. «Ha estat una oportunitat i una plataforma per a poder donar-li forma», explica. Però el repte és exigent. «El projecte requereix una dedicació molt gran, durant les vacances de Setmana Santa he escrit des de les nou del matí a les nou del vespre», relata. Tot i així, hi ha volgut tenir un doble paper: com a autora i com a lectora. I és que, de fet, està escrivint la novel·la que li agradaria llegir. «He volgut convergir en una obra l’homosexualitat i la novel·la històrica», explica.

L’obra està ambientada a l’Anglaterra de finals del segle XIX. I quan es posa a escriure, té un ritual: escoltar valsos i música clàssica. «M’ajuda a traslladar-me a l’època que he d’abordar», explica. Amb personatges «completament rodons», ha optat per a construir arbres genealògics dels protagonistes perquè el lector no es perdi. I com els escriptors més intuïtius, gaudeix del camí sense saber encara el final de la novel·la. «Com que concebo l’obra com un producte que m’agradaria llegir, m’imagino què m’agradaria que passés en aquell moment com a lectora i puc experimentar l’intriga». I així és com evoluciona.