Hi ha rutes migratòries que fan saltar les alarmes. D’Edo (Nigèria) a Líbia i després Itàlia i Espanya. Del Senegal al Marroc i finalment Espanya. Una botiga d’estètica a Colòmbia i un visat de turista a l’aeroport. Una dona que arriba sense mòbil i sense targeta...
Mary Renart és treballadora social, Rocío Llopis és advocada d’estrangeria i Pilar Albero, advocada especialista en protecció internacional. Les tres, expertes de l’àrea de dona de Moviment per la Pau, es dediquen des del 2019 a recollir les històries de dones explotades sexualment, a assegurar-los protecció i documentar-les perquè puguin refer -si és que això és possible- la seva vida.
Una de les grans rutes té el seu origen a l’Àfrica. Edo, un estat de Nigèria, està considerat el bressol del tràfic. «Quan sento que una dona ha sortit d’allà se m’activen totes les alarmes. És un cas molt comú», explica Mary Renart. La ruta segueix per Líbia, Itàlia i Espanya.
A Líbia és on es cometen les atrocitats més grans, segons remarca Renart. Per creuar han de pagar el viatge amb una embarcació més que precària. I d’aquí tornaran a viatjar a Espanya amb cotxes i furgonetes plenes de gent. També amb taxis, on alguns conductors n’abusen durant el trajecte.
Aquesta és una de les rutes terrestres. «A Líbia hi ha uns campaments terribles no només per aquestes dones, sinó per a qualsevol persona que pateix abusos, tortures, vexacions... La vulneració més gran de drets humans». Pugen a la pastera previ pagament de milers d’euros per jugar-se la vida. I quan arriben a Itàlia, les fronteres es tornen més toves. «Van amb cotxes, autobusos, i moltes persones de la frontera es dediquen a això, les passen sense problemes», assegura Renart.
Una altra ruta africana surt del Senegal, passa per Mauritània i arriba al Marroc per esquivar la frontera sud espanyola. «Nigèria solia ser un indicador molt potent. Ara estem també molt atentes a com es desenvolupen les màfies al Senegal», assegura Llopis. Renart matisa que «la gran majoria de dones arriben sense proves de res. Però quan arriben de llocs com Edo, el simple testimoni gairebé garanteix que pugui demanar protecció com a víctima de tràfic».
«A Líbia hi ha uns campaments terribles no només per aquestes dones, sinó per a qualsevol persona que pateix abusos, tortures, vexacions... La vulneració més gran de drets humans».
Les dones africanes també tenen un perfil determinat. «Totes ja han patit violència de gènere o violència domèstica al llarg de la seva vida. I moltes no tenen un sostre», afirma Renart. En aquell moment és quan apareix la figura del «salvador». Un home que els promet treure-les del carrer i els diu «jo et puc portar a Europa». Es pot tractar d’una sola persona o tota una màfia organitzada. «Moltíssimes dones arriben aquí amb els seus marits que les obliguen a prostituir-se per guanyar diners. A algunes les deixen embarassades i utilitzen els nens com a element de coacció sobre elles», explica Renart.
No es detecten
Quan arriben a Espanya, molts per via marítima, són separats pel primer dispositiu d’atenció de la Creu Roja. «Aquí s’intenta veure com és la relació i si hi ha perill, però moltes d’aquestes víctimes mai es detecten», afegeix Mary Renart. Quan arriben, molts marits se’n van. Tot el procés migratori està vinculat a ells, al contrari que amb les màfies, que les van passant de mà en mà després que la figura del salvador les tregui del carrer. «El més comú és que els treguin el mòbil amb targeta i quan arriben les recullin i els en donin un altre», expliquen.
«Els solen dir que aquí treballaran de cambrera de pis netejant, que li faran papers i es cobra molt bé, però després se n’adonen que la realitat és una altra»
La segona ruta parteix de Colòmbia, i és molt diferent de la primera. Per començar, les víctimes són captades per dones. I no al carrer, sinó en centres d’estètica. La falsa promesa també és la mateixa: «Jo et puc portar a Europa». «Els solen dir que aquí treballaran de cambrera de pis netejant, que li faran papers i es cobra molt bé, però després se n’adonen que la realitat és una altra», diu Llopis. En aquests casos no hi ha marit explotador, les mouen les màfies directament.
De fet, ho tenen tot controlat. «En arribar a l’aeroport els han donat diners en efectiu i els han explicat quins són els principals atractius de la ciutat, per poder contestar bé en cas que els preguntin si venen de turisme», diu Llopis. Això sí, les deixen sense telèfon mòbil i quan surten de la terminal un home les sol esperar amb un de nou.
Les dones acaben atrapades en la gàbia del tràfic durant anys fins que s’escapen o paguen el deute
Les rutes no s’assemblen en origen, però sí en arribar a Espanya. Com expliquen Llopis i Renart, l’explotació sexual ha canviat. Ja no són visibles al carrer o els clubs, el tràfic es concentra en pisos. «La pandèmia que no permetia que la gent es mogués, però també les legislacions municipals que penalitzen la prostitució, han fet que aquestes dones desapareguin en general de la via pública. Ara el consum se centra en pisos que semblen turístics però no ho són», assenyala Llopis.
I en aquestes vivendes on viuen i són explotades també comencen a saldar els seus deutes. Perquè les víctimes de tràfic tenen deutes per pagar en origen. Les de la persona que els va dir «jo et porto a Europa», però el viatge a Europa eren 20.000 euros des de Nigèria, o 4.000 en el cas de Colòmbia. «Hem tingut casos de noies que cobraven 60 euros per servei i 30 se’ls quedava la màfia. Només en guanyaven 30», asseguren Renart i Llopis.
Les dones acaben atrapades en la gàbia del tràfic durant anys fins que s’escapen o paguen el deute. O cap de les dues. Si hi ha sort, pot ser que arribin a persones com la Mary, la Rocío i la Pilar. Les que es queden en estacions anteriors és una cosa que ningú sap. «Són moltíssimes les que mai en surten», remarca Renart.
