Fins a quatre anys d’espera per a rebre un gos pigall

Per als sol·licitants novells de gos pigall (persones cegues o amb una discapacitat visual greu), el temps d'espera per a rebre el seu primer exemplar pot arribar a ser un viatge llarg i feixuc (en molts casos, amb el mòbil enganxat a les mans les vint-i-quatre hores del dia esperant la trucada que els ha de canviar la vida). De fet, segons la instructora de la Fundación ONCE del Perro Guía (que s’encarrega de criar i entrenar els exemplars), Cristina Ruiz, la llista d’espera per a rebre el primer gos pigall és d’aproximadament 4 anys. «No donem a l’abast, rebem 190 peticions l’any d’usuaris d’arreu d’Espanya (65 des de Catalunya) i només podem oferir 135 exemplars l’any, entre els que criem aquí (el 85%) i els que podem proporcionar gràcies a un conveni amb l’escola Leader Dogs for the Blind de Rochester, als Estats Units (que representen el 15%)», assegura. El 50% del volum anual, però, el reserven als usuaris que volen renovar, és a dir, que volen tornar a disposar d’un gos pigall després que l’anterior s’hagi jubilat o hagi mort. El temps d’espera en aquests casos és de 6 mesos. L’objectiu, amb l’ampliació de les instal·lacions, és arribar als 200 exemplars l’any.

El president de Multicapacitats, el gironí Isaac Padrós (que és usuari de gos pigall per primera vegada), va experimentar l’agonia de l’espera en la seva pròpia pell. «El vaig sol·licitar al juliol de 2017 i en Guilty (el seu gos pigall) va arribar a casa l'abril de 2021, amb poc més de dos anys», recorda, encara emocionat. «Estava tan nerviós que la nit abans no vaig poder dormir», confessa. L’espera, però, es va fer llarga. «Al 2018 trucava dia sí dia també per a conèixer l'estat de la meva sol·licitud, però encara faltava un any perquè ell nasqués», explica. La seva arribada va coincidir amb el naixement de la seva primera filla, que aleshores tenia 3 mesos. Les mesures covid, però, van facilitar l'adaptació. «Normalment has de viatjar a Madrid per a conèixer el gos que t’han assignat i fer una formació de 3 setmanes amb l'instructor recorrent els carrers de la ciutat, però com que va coincidir amb la pandèmia, la instructora es va desplaçar a Girona i vam fer un intensiu de 12 hores diàries, ensenyant-me des de com subjectar-lo a saber interpretar els seus moviments, passant per agafar el transport públic», recorda.

Per David Abad, afiliat de l’ONCE a Girona, l’espera serà més suportable perquè ha demanat la renovació. «Al setembre vaig fer la sol·licitud i m’han de trucar entre gener i Setmana Santa, el telèfon pot sonar en qualsevol moment», apunta. Però no en té més informació. De fet, ni tan sols sap si li proporcionaran un mascle o una femella, ni de quina raça serà (la més habitual és el Labrador Retriever, però també l’encreuament de Labrador tant amb Golden Retriever com amb Flat blanc o negre, el Pastor alemany i, per a les persones al·lèrgiques al pèl, la barreja de Labrador amb Caniche gegant). 

No tots els gossos són aptes

Però «no tots els cadells serveixen per a ser gossos pigall», assegura la instructora de la Fundación ONCE del Perro Guía, que reconeix que el 30% dels exemplars que neixen a les instal·lacions s’han de descartar, tant «per problemes clínics importants (han de tenir una salut de ferro) com temperamentals (una de les principals barreres, la por)». En aquests casos, l’organització els busca una família. Una experiència, però, que no els és nova. I és que, de fet, tots els cadells aspirants a gos pigall viuen amb una família d’acollida durant el seu primer any de vida. En Guilty, que ara acompanya a Isaac Padrós, va créixer a Madrid, a casa de la Mayte (que prefereix mantenir el seu cognom en l’anonimat) i la seva família, que havia estat seleccionada per l’ONCE. «Va arribar a casa al juny de 2019, amb dos mesos, i la nostra missió era portar-lo a tot arreu (portava una armilla que indicava que era un futur gos pigall) perquè s’hi acostumés des de ben petit, venia amb nosaltres a treballar, al cinema, al supermercat, si anàvem a sopar a un restaurant, al metro», recorda ella. Tot i que a la comunitat de Madrid mai van tenir cap problema perquè «és molt habitual», a la seva segona residència, a Alacant, sí. «En algun lloc et negaven el pas i, si els explicaves la situació i l’acceptaven, et feien quedar en un racó per no molestar», confessa, un fet que atribueix al «desconeixement».

Aquesta era, de fet, la primera vegada que tenien un gos. «També l’havíem d’educar perquè no pugés als llits ni al sofà, ensenyar-lo a menjar només quan sonés un xiulet o, al carrer, indicar-li quin tipus d’excrements havia de fer». En fer un any va haver de retornar a l’acadèmia per a començar l’entrenament, que s’allargaria deu mesos més. «Ja ens havíem fet a la idea que era temporal però vam plorar molt», recorda. «Però ara és un orgull veure el bon servei que està fent, és un heroi», sentencia. I és que de fet, quan Isaac Padrós trepitja Madrid, sovint els fa una visita i es retroben.

Un «match» perfecte

Durant la fase d’instrucció «se’ls socialitza encara més, se’ls ensenya ordres d’obediència i es reforcen tots els aspectes de la guia», explica la instructora. Sempre, en positiu. «No han d’aprendre per càstig, cada vegada que fan alguna cosa bé els has de premiar amb una carícia perquè els agradi el que fan». I en aquest punt comencen a pensar en quin usuari encaixarà amb cada exemplar. «No es busca el millor gos per cada usuari, es busca el millor usuari per cada gos», explica. «Es té en compte la velocitat, la mida, la corpulència, si és tranquil, si té iniciativa, si li agrada viatjar en metro, si li agraden els nens», detalla. «No podràs canviar el temperament del gos, el gos i l’usuari han de ser compatibles tota la vida en tots els aspectes». 

Però els usuaris, en presentar la seva sol·licitud, passen un filtre per a avaluar si són aptes. Els professionals de l’ONCE elaboren un informe mèdic del candidat amb les dades clíniques més rellevants; un informe social i econòmic (ocupació, unitat familiar, tipus d’habitatge); un informe psicològic per a avaluar el seu estat emocional i un informe de mobilitat (amb les rutes, transport i entorn en el que es mou l’usuari).

Més de 40.000 euros

Els gossos, però, no són propietat dels usuaris, sinó que es tracta d’una cessió (de fet, el preu d’un gos pigall ronda els 40.000 euros, però els usuaris només n’hauran d’assumir les despeses d’alimentació, veterinari i perruqueria). Padrós reconeix que la despesa s’eleva als 2.500 euros anuals. «Han de menjar un pinso molt concret, porten més vacunes que els éssers humans i sempre han d’estar impecables», assegura. De fet, cada dia el raspalla, li neteja les orelles i li renta les dents.

Més de trenta paraules clau

Quan arriben a la seva nova llar, els gossos pigall estan «programats» amb 32 paraules clau que responen en castellà i en anglès (setmanes després l’usuari ja els les introduirà amb èxit en català, gallec o basc). «És curiós perquè només et fan cas a tu, si les ordres les emet la teva dona no obeeixen», proclama Padrós, orgullós. Entre elles, saben aturar-se, estar asseguts, caminar enrere, localitzar una porta o un ascensor. La clau és que, allà on va, passi desapercebut i doni exemple. «El millor que et poden dir és que no s’havien adonat de la presència del gos», sentencia la instructora.

Pels usuaris de gos pigall (a les comarques gironines actualment n’hi ha 11), és una extensió del seu cos amb funció de Google Maps que, a força de repetir trajectes, han interioritzat les seves rutes preferides. Quan surt de casa, Isaac Padrós pot indica-li a en Guilty: «A la universitat (i el porta directament a la cadira de l’aula de la Universitat de Girona, on estudia el Grau en Ciències Polítiques i de l’Administració), anem a la llar d'infants, anem a fer un cafè (allà pot indicar-li que busqui taula o el taulell per pagar). També ha «configurat» les opcions de «busca el cotxe» (en un pàrquing d'una gran superfície comercial) o «tornem a casa», explica. A més, poden localitzar caixers automàtics, restaurants i cares conegudes perquè el seu usuari els pugui trobar. Tot i això, la instructora aclareix que «el que ha de conèixer el camí és l’usuari mentre que el gos controla el trànsit i evita perills». «Donarien la seva vida per salvar la teva», sosté Padrós. A més, assegura que «saben diferenciar si una persona és invident o no».

El gos pigall és, de fet, una palanca per a millorar l’autonomia personal dels usuaris. «Abans de tenir en Guilty feia 4 quilòmetres diaris amb bastó, que això sense veure-hi és una barbaritat, però pel carrer em sentia insegur», admet Padrós, que afegeix que ara recorre al voltant de 10 quilòmetres al dia. «Quan vas amb bastó et trobes amb tots els obstacles del món, en canvi ara jo no toco res, ell els va sortejant tots», assegura.

No molestar

Una de les traves més habituals, assegura Padrós, és que els vianants s’aturen a acariciar el gos. «La societat no entén que els gossos estan treballant» lamenta, i assegura que «l’únic que aconsegueixen és distreure’l (i defensa que quan està de servei no es fixa ni en els coloms)». A més, afirma que «no compten amb que l’usuari no està passejant, sinó que té pressa per a anar a algun lloc». 

Reptes urbanístics

Els reptes urbanístics cada vegada són més. «Caminar per les ciutats pot convertir-se en un autèntica pista americana», lamenta la instructora, i assegura que «els vorals no tenen la mateixa alçada, els cotxes aparquen sobre la vorera i molts ja són híbrids i no se’ls sent venir, el mobiliari urbà és cada vegada més invasiu, i els patinets i les bicicletes es tiren a sobre dels vianants», lamenta Ruiz.