Obligada a casar-se als 14 anys: «Es creuen amb el dret de posseir-te»

La gironina d’origen gambià Aya Sima (34 anys) va haver de plantar-se per a esquivar un matrimoni forçat amb un cosí que, a més de doblar-li l’edat, mai havia vist. Un estiu, quan tenia 14 anys, el seu pare li va anunciar el seu destí, que més que una fita, tenia forma de condemna: «Em vaig quedar en xoc, des de petits, entre la comunitat, es fa broma i algú et diu ‘tu ets la meva dona’, però ni molt menys em pensava que això pogués arribar a passar», explica. Tot i la insistència del seu pare, que argumentava que «ja tenia una edat» i que «els pares sabem què és el millor pels nostres fills i no faríem mai res que els fes mal», ella es mantenia ferma. «Li deia que no tenia cap interès en ell i que no m’hi casaria mai, però al cap de dues setmanes el compromís ja estava fet, però per mi aquell acord no tenia cap validesa», assenyala. La ràbia i la impotència no van tardar en aflorar: «Era surrealista perquè sentia que la meva veu no comptava», assegura, i recorda que «mentre l’única preocupació dels meus companys de classe era quina roba es posarien l’endemà, jo havia d’enfrontar-me a un matrimoni forçat per la meva família», lamenta.

La seva sort, però, va ser que el cosí vivia als Estats Units. «Això em va salvar», assegura. De tant en tant la trucava, però ella es mantenia distant: «Li parlava de manera cordial, però seca», afirma. «El més dur i indigne és que els homes saben que la noia, o la nena, no es vol casar amb ells, però tot i així es creuen amb el dret de posseir-te, vulguis o no», assegura. I és que les dones han d’abaixar el cap i acatar la decisió que la família ha pres per ella. Als 16 anys, amb el compromís encara vigent, es va enamorar d’un noi «que ni era negre ni musulmà» i van començar una relació. «Ens havíem d’amagar perquè a mi tothom em preguntava pel meu futur marit, vam estar set anys junts i els meus pares mai el van arribar a conèixer», recorda. Als 18 anys, el seu pare i la família del seu cosí van dissoldre el compromís i ella va marxar de casa buscant independència. «El meu pare tenia l’esperança que en algun moment canviés d’opinió, però al final es va adonar que no ho pensava fer, perquè jo havia de defensar els meus drets», rememora. «Va ser alliberador», sosté. Allò, però, va marcar un punt d’inflexió en la seva relació: «Ens vam distanciar perquè per mi va ser una traïció, com pot ser que la felicitat i la protecció de la teva filla, que hauria de ser la teva prioritat com a pare, passi en segon pla i t’importi més què dirà la família». Això, recorda, «em va fer perdre la innocència de cop». 

Tot i això, després d’haver recorregut un camí «tremendament dolorós», admet que «també he hagut de treballar per a entendre la seva postura, perquè els meus pares també es van casar en un matrimoni forçat, estan tan condicionats que ho normalitzen perquè els han educat així i la seva mentalitat és aquesta, ho veuen com una cosa positiva».

El camí, però, el va haver de fer sola. «Era l’única persona que havia qüestionat la decisió de la meva família i havia dit que no, la resta de persones del meu entorn havien acatat la decisió i s’havien acabat casant», explica. «Ho he passat molt malament, passar per això en l’adolescència és molt dur, i fer-ho sense poder comptar amb ningú, i encara menys amb la teva família, encara més», sosté.

Convertir-se en referent

A ella li van faltar referents. Però perquè les noies que ara (i en un futur) es trobin en la mateixa situació no ho passin soles, Aya Sima -juntament amb tres dones més que han estat víctimes de matrimonis forçats- han participat al documental "No, no quiero", dirigit per Belén Santos, que es va presentar ahir en una preestrena a l’Ocine de Girona i que en el rodatge ha recorregut localitzacions de Girona i Salt. «Ha estat com despullar-se davant del món, al principi em feia respecte però ho he fet perquè altres dones vegin que es pot superar, per molt difícil que sembli, perquè les dones hem de tenir sempre llibertat de decisió», sentencia Aya Sima. La directora del documental, Belén Santos, ha apostat per una «càmera respectuosa» i el mínim equip de rodatge perquè les protagonistes se sentissin còmodes.

«La punta de l’iceberg»

Des de l’associació saltenca Valentes i Acompanyades, coorganitzadora de l’acte i de la que Sima n’és cofundadora, la secretària de l’entitat, Carme Vinyoles, assegura que «els matrimonis forçats són una manifestació molt dura de violència masclista». Des que l’entitat va començar a caminar l’any 2014, ja han atès a gairebé 300 persones en el conjunt de Catalunya. «Només és la punta de l’iceberg, la realitat és més profunda però costa de determinar perquè no hi ha denúncies», assenyala. «A Catalunya és una violència molt desconeguda, la gent pensa que aquí no passa, però entre les nostres veïnes, les noies que ens creuem pel carrer i les companyes de l’institut, hi ha noies que es veuen obligades a casar-se contra la seva voluntat», afegeix Vinyoles. 

L’entitat reclama un protocol «urgent» a nivell de Catalunya per a lluitar contra els matrimonis forçats i que «els governs demanin a l’ONU la declaració d’un dia internacional per a l’erradicació dels matrimonis forçats».

Subscriu-te per seguir llegint