«Vaig venir a treballar i resulta que no puc»

La crisi humanitària a les Canàries, amb l’arribada massiva de migrants, va portar Catalunya a més de 2.000 migrants dins de programes d’acollida. El temps màxim d’estada amb sostre i alimentació assegurat era aproximadament d’un mes. Molts ja han marxat, o bé a altres punts d’Espanya o d’Europa, i d’altres viuen de l’ajuda de familiars o compatriotes. Lluny queda el seu somni de trobar una feina per ajudar les seves famílies. El Periódico, del mateix grup editorial que Diari de Girona, ha tornat a contactar amb alguns dels migrants amb qui va parlar a finals d’octubre: Pofosu Emanuel, Massou o Nassirou Bance. El primer malviu a Vic. El segon va marxar a Portugal. I el tercer va viatjar cap a Andalusia.

«No puc dir que estic malament, però tampoc no estic bé. No puc treballar i la meva família em necessita... Em sento molt inútil ara», explica Pofosu Emanuel, un home ghanès rescatat a les costes canàries aquesta tardor. Ell va ser un dels migrants subsaharians que van posar en perill el sistema d’acollida de les illes en el seu intent de buscar una vida millor a Espanya. Va ser traslladat a un hotel de la costa catalana, com gairebé un miler de persones. Però ara, extingida l’estada d’acollida, viu en una habitació compartida d’un pis a Vic, a casa d’una parenta llunyana. Altres han provat sort en altres països europeus o malviuen en condicions insalubres.

L’1 de novembre passat, Pofosu Emanuel lamentava passar-se les hores sense fer res a l’hotel d’acollida que li havia ofert la Creu Roja després d’una travessia per l’Atlàntic a bord d’una barcassa que va estar a punt de naufragar. Ho feia davant de la platja de Blanes. Un hotel de la mateixa localitat selvatana oferia recer a ell i a unes 300 persones més. També es van obrir dispositius similars a Lloret i Malgrat de Mar, comandats per entitats socials que s’encarreguen de l’acollida d’emergència dels migrants a Espanya amb convenis amb el Govern central.

OpinióXavier Domènech

Sí, també és la immigració

Pofosu passa ara les hores tombat en un pis de la capital d’Osona, preguntant-se sobre el seu futur. Dues setmanes després de l’entrevista amb El Periódico, els responsables de l’allotjament li van dir que s’havia de buscar una sortida. El temps d’acollida era d’un mes. «Vaig acabar trucant a una tia llunyana que viu a Vic i em va venir a buscar». Ella treballa de la neteja i viu a un pis de tres habitacions. «M’han fet un lloc en una habitació on ja dormia un altre home. Compartim el llit. No és fàcil».

Agraeix a la seva tia que es faci càrrec de tot. Encara no s’ha pogut empadronar a la ciutat, i encara menys iniciar els tràmits d’estrangeria. «Em van oferir feina en un escorxador de porcs, però no em van agafar perquè no tinc papers», lamenta. «Jo vaig venir a treballar, i m’ofereixen feina... però resulta que no puc. La meva família em necessita, vaig venir aquí per ajudar-los. Et sents molt inútil pensant que vols fer alguna cosa i que a sobre t’han d’ajudar», insisteix Emanuel.

Un infern

En aquell hotel de Blanes també hi va viure Massou. Un músic senegalès que explica que està aquí per evitar la persecució al seu país. «Si em quedo al Senegal em maten», assegura. Fa un mes que va haver d’anar-se’n de l’hotel de la costa catalana. «Em van recomanar que truqués a gent que pogués conèixer aquí i que em pogués ajudar», explica. Va fer cinc trucades, només va contestar una. Un suposat amic que el volia ajudar. Era a Lleida.

El que es va trobar va ser horrible: «La casa estava sobre ocupada, allò era un infern», explica en francès. En un pis de tres habitacions hi vivien 11 persones, 12 comptant-li a ell. Hi havia matalassos per tot arreu i només un vàter. «El problema no és no poder dormir, el problema és que ningú no tenia diners. Els que havíem arribat nous a aquell pis no teníem papers».

Igual que Pofosu, ell també ha intentat buscar feina, i ha topat amb el mateix mur administratiu dels papers. No tenen permís de residència ni de treball a Espanya, llevat que aconsegueixin un contracte d’un any de 40 hores setmanals i que aquest sigui validat per l’Estat.

Massou va aguantar un mes a l’infern lleidatà. «No podia més i vaig trucar al meu germà al Senegal perquè em donés uns quants diners», segueix. «És el pitjor, perquè tu ets aquí per ajudar la teva família i resulta que són ells els que t’han d’ajudar». Dos autobusos i dos trens després, en un trajecte de gairebé 20 hores, va arribar fins a Lisboa on una ONG d’ajuda als immigrants l’ha rescatat.

Farts d’esperar

També va marxar de Catalunya Nassirou Bance, un noi procedent de Mali a qui pocs dies després d’arribar a una llar d’acollida a Badalona, se li va activar un cronòmetre. Temia la data del 5 de novembre, quan es complia el termini màxim d’acolliment en què podia tenir sostre i menjar garantit. Es passava els dies trucant inútilment al servei d’estrangeria amb l’objectiu de demanar cita i tramitar una sol·licitud d’asil, ja que el país viu immers en un conflicte armat. El 30 d’octubre, amb altres compatriotes, va agafar un autobús en direcció a Almeria. «Diuen que allà hi ha més feina, que ens poden ajudar».

Opinió Daniel Vivern Lladó GIRONACartes dels lectors

PISA, immigració i pobresa

Respon al telèfon amb la veu molt apagada. «Estic cansat d’esperar, estic cansat de no poder fer res», explica. Viu en un matalàs tirat a terra en un menjador a casa d’uns coneguts. «És una situació temporal i ja em pregunten quant de temps estaré aquí, que si puc ajudar amb les despeses... què puc fer?». De moment, resa per poder treballar en algun hivernacle, sense contracte i en condicions infralegals.

Les ONG’s que col·laboren amb el sistema d’acollida estatal han confirmat que a finals de mes s’acaba tot el dispositiu d’emergència que es va muntar a Catalunya per als migrants rescatats a les Illes Canàries. Les conseqüències són evidents: de les més de 2.000 places habilitades, avui en queden poc més de 200, segons informa la Generalitat de Catalunya.

Subscriu-te per seguir llegint