Mira sempre el costat brillant de la vida, cantava el protagonista de La vida de Brian penjat d'una creu; i és que quan la situació és desesperada, les dues úniques opcions són riure o plorar. I com els Monty Phyton, el jove il·lustrador banyolí Pau Anglada té clara quina és la seva posició. Aquesta l'expandeix a partir d'ara als seus lectors amb La rutina de no morir, el seu primer llibre de còmic per a adults farcit de tires satíriques per intentar sobreviure als desastres quotidians.

Com va començar el seu interès pel món de la il·lustració?

El còmic sempre m'ha agradat, des de petit i com a tants altres nens, però no m'havia plantejat de dedicar-m'hi perquè a priori no ho veus com un projecte de vida. La il·lustració, per contra, em semblava que podria tenir més sortida i a partir de fer un m'hi vaig anar introduint més seriosament, fins que t'adones que hi estàs dedicant molt més temps del previst.

I d'aquí, a publicar un llibre propi. Quina diria que és la millor rutina per no morir?

Hi intento tirar tant de l'humor negre com de l'absurd, emmarcant-lo en situacions quotidianes. No és res més que una recopilació de tires còmiques protagonitzades per dues parelles d'amics i els secundaris que els envolten.

Parla de quotidianitat. A què enfronta als seus personatges?

Mantenen converses de bar, com les que tenim tots nosaltres en algun moment amb els amics. El que passa que els personatges, alguns més que altres, són força descerebrats i això crea situacions divertides. Hi ha moments, però, en què m'adono que són converses autorreferencials; algú m'ha dit que poden arribar a ser força pessimistes.

Com a pare de les criatures, no li sap greu posar-los en tessitures tan negres?

Per ser sincer, em fa una certa gràcia que els passin coses dolentes, fins que acaben morint tots com augura el llibre des del seu títol. (riu)

Va ser finalista al premi de Joves Creadors de Junceda per aquest llibre. Què creu que van valorar a l'hora de tenir-lo en compte?

No ho sé, ni m'ho esperava; m'hi vaig presentar amb un amic en el darrer dia de termini, presentant aquest còmic que era el meu projecte final per acabar Il·lustració. Vaig tenir molta sort, la veritat.

Un altre dels premis al qual també ha tingut menció és l'Injuve, i ha estat seleccionat per a l'exposició nacional itinerant. Què li ha reportat fins ara?

En primer lloc, el títol d'il"lustrador! Poder editar el llibre m'ha permès començar-lo a moure i fer una mica d'autobombo, però sóc conscient que aquestes coses van lentes. Amb dos mesos de tenir-lo al mercat n'estic satisfet, però espero que a partir d'ara, amb la represa de després de les vacances, hi comenci a veure el fruit.

Treballa amb tècniques del còmic pur fins a il·lustracions que semblen sorgides d'un ordinador de 8 bits. Amb què gaudeix més?

El que em sembla més interessant de treballar amb diversos formats és que cada cop que canvies d'àmbit aprens, ja no pots fer el que estaves acostumat o has fet sempre. Si surts dels teus límits habituals adquireixes un aprenentatge, i no t'encaselles en allò que et surt més bé o et resulta còmode de manera natural. Darrerament uso molt pinzell i treballo amb blanc i negre, però sempre m'ha agradat pintar. I és clar, el que és obvi és que avui dia sempre hi ha molt de treball d'ordinador al darrere de qualsevol il·lustració.

Se sent molt diferent quan treballa per a vostè mateix o quan ho fa per a d'altres?

Hi ha una pressió major si l'encàrrec ve de fora, si dibuixo per a mi no m'hi rumio gaire i em deixo endur per la intuïció.

Cosa que no devia poder fer, per exemple, quan va col·laborar en el Cotrone de Marcel·lí Antúnez que es va veure a Temporada Alta, i on va col·laborar...

Va ser gràcies al director de la meva escola, que em va comentar que buscaven gent per acolorir tot de dibuixos que formaven part de l'obra. Era un projecte amb realitat augmentada i hi havia moltíssima feina de fons, però va ser molt interessant per tenir l'oportunitat de treballar en l'àmbit del teatre.

Creu que al nostre país, però, la professió està prou ben valorada?

La veritat és que no, fins al punt que no crec que ni tan sols es consideri una professió, a diferència de països com França. Amb la dictadura es va truncar tot el món de la il·lustració per a adults i ens vam quedar només amb el "tebeo", i encara ara ho arrosseguem tot i que poc a poc es vagi millorant.