«Adeu, que me'n vaig a escriure el Planeta», s'acomiadava de la seva família Ayanta Barilli cada dia durant cinc anys quan es tancava amb el manuscrit d'Un mar violeta oscuro, la novel·la amb la qual ha quedat finalista del Premi Planeta: «és un somni aconseguir-ho perquè m'he criat amb ell».
Barilli (1969) s'ha convertit en la primera guanyadora filla d'un altre premiat amb el Planeta, Fernando Sánchez Dragó (1936), que es va alçar amb ell amb La prueba del laberinto (1992) i a més va ser finalista dos anys abans amb El camino del corazón.
«Igual que la meva "cançó de bressol" va ser el soroll del meu pare en la màquina quan escrivia Gárgoris i Habidis. M'he criat amb el Premi Planeta al meu voltant. Des del primer moment vaig pensar a presentar-m'hi, encara que, és clar, no tenia cap seguretat d'aconseguir-ho»,va revelar la periodista, actriu, directora i gestora teatral en una entrevista.
El procés de creació de la seva novel·la, la història de la seva besàvia, àvia, mare i ella mateixa, va ser «curiosa», revela, perquè va començar pel final: «vaig escriure l'últim capítol i després vaig anar fent els altres, una mica a cegues, sense saber què em trobaria, però amb una confiança absoluta en la història», detalla.
Per escriure aquesta «barreja de ficció i realitat» es va recolzar en una caixa de cartes i documents que havia heretat de l'àvia i que quan va rebre va decidir deixar tancada deu anys perquè no podia enfrontar-s'hi.
Quan finalment ho va fer es va revelar un món que la va acostar a les seves arrels i li va permetre reviure en el paper una dona que des que va morir, quan ella era molt petita, l'ha acompanyada «com una presència viva».
