Quin sentit té tornar, cada vegada que es pot, al mateix museu per veure la mateixa pintura? Té sentit rellegir un mateix llibre? Reger, el protagonista de Mestres antics, la genial novel·la de Thomas Bernhard, anava a veure cada dos dies (i durant quaranta anys!) la mateixa pintura, a saber, el Retrat d'un home de barba blanca de Tintoretto, exposat al Kunsthistorisches Museum de Viena. Aquesta reiteració aparentment absurda era, justament, el que necessitava el vell musicòleg per anar fent balanç d'una vida que se li escolava, com sorra fina, entre els dits: l'obra d'art esdevenia un espai de disponibilitat intacta on projectar-se un mateix i on, donat el cas, pouar els recursos necessaris per anar avançant (amb pas lent i insegur, gairebé com fent tentines).
Hi ha una pintura al Museu de l'Empordà que és una mica com l'obra de Tintoretto: La vetlla de la monja (1961), que representava la irrupció en el mapa artístic català d'un jove empordanès, en Joan Paradís, que, amb només vint anys, explicava en una sola obra bona part del que podia ser explicat. Volem dir que, en el fons, tota la producció posterior del figuerenc va ser «només» una confirmació de les poderosíssimes intuïcions que s'amaguen rere aquella formidable peça, diguem-ne, fundacional. Per a ell, en sentit estricte, es tractava d'una pintura autoreferencial que parlava de la primera (i definitiva) gran crisi viscuda i, per extensió, de la seva relació amb la pràctica de l'art: «Vaig ser educat en l'estricte catolicisme ?explicava sovint?, fins i tot vaig arribar a fer els Exercicis Espirituals d'Ignasi de Loiola, que són una forma de masoquisme, fins que, en vistes de la misèria que m'envoltava, vaig començar a qüestionar-ho tot».
Joan Paradís ens deixa discretament i amb una darrera mostra a la galeria Lola Ventós de Figueres, que, sense proposar-s'ho, s'ha acabat convertint en el seu testament pictòric. Potser per això la nota dominant són les dissolucions: cada pintura ens parla del que resta de les imatges un cop han estat passades pel filtre del desig. I és que Paradís, per als que el van conèixer, sempre serà sinònim de desig.
