«Ser poeta es mantenerte fiel a tu esencia / pase lo que pase, sea lo que sea. / Dibujar lo invisible y vivir en las nubes». Paraules i música de la cantautora Susana Moll, Susu, que construeixen un llindar eloqüent i precís a les entranyes de Mundo vacío, la cançó que obre el seu últim disc, Ella me salva ja disponible al les principals plataformes digitals i a la botiga de www.susumusica.com.

Una obra lluminosa, lúcida i sincera de plecs i replecs que arriba després dels mesos ombrívols del confinament, i que respon als desitjos de la seva creadora, «insuflar energia i esperança, compartir emocions. Convidar a crear, a imaginar, i a seguir somiant. Tot això és important perquè omple de sentit una realitat que sovint pot resultar tan aclaparadora com absurda». La música va fer durant l'estat d'alarma a vegades (amb les veus) de pont «que connecta amb l'altre. El país sencer es va omplir de ponts. De balcó a balcó. La música no va deixar de sonar ni un sol instant».

I ara sona Ella me salva, «un treball fet amb cura des del primer minut» i que deixa clara la intenció de Susu de fer cançons de calma i tempesta que truquin a les portes de l'emoció i escriure «perquè ho sento, ho necessito, perquè em diverteix i alhora em fa sentir jo mateixa. Componc i escric des que tinc ús de raó. Des de molt nena». Una nena que, com recorda l'escriptor Ivo Fornesa a la biografia escrita per la pàgina web de l'artista, nascuda a Sant Sebastià i que va passar gran part de la seva vida a Barcelona, als vuit anys «escrivia entusiasmada les seves primeres cançons».

D'aquells temes infantils als d' Ella me salva hi ha hagut un llarg procés d'aprenentatge, tenacitat i saviesa en constant (re) revolució, com deixen constància unes peces que, com assenyala Fornesa, exposen «grills de vida, esquinçalls de el cor, resquills de l'ànima, sang calenta, suor i, de segur, alguna llàgrima».

«Olvidarse del tiempo, olvidarse del tiempo», l'aposta única i doble que afronta Susu a Mundo vacío, disposada a «sobreviure a l'asfalt somiant amb muntanyes». Caçadora de sensacions i sentiments a la qual atreuen les emocions fortes i els secrets compartits: «El amor nunca debería olvidarse», canta a Cuenco de obsidiana, «ni desligarse del misterio, / no vaya a ser que se nos escape». Perquè la música de Susu solca cels exhausts i suggerents on «els vols curts també són bonics», una artista fugada d'un Estanque infinito on somiava volar, conscient que «la vida no espera, la vida s'escapa».

Fugides que deixen l'empremta d'absències com la que s'estremeix a ¿Dónde te fuiste?, esquinç íntim per la seva amiga Britta Crameri «en saber que el temps s'esgotava». Ferides, somnis, vols, núvols. Cantar és explicar i trobar-se. Ella me salva, la cançó que dona títol al disc, és una confessió en tota regla que «es cola per les escletxes de l'ànima».

Susu dedica el seu cinquè àlbum d'estudi especialment a la seva amiga Britta Crameri, que segurament li diria, si estigués aquí: «Susu, malgrat tot, sempre cal celebrar la vida!».