Traieu-me-la dels braços o l'escanyaré, és filla de l'enemic!», diu una partera sobre la criatura acabada de néixer, al llit mateix de l'hospital. I la frase, que rebota per la platea en silenci, fa més mal perquè és real, perquè ha quedat enregistrada per a la història gràcies a una parella de periodistes i perquè la nena, ara ja gran, és conscient de tot el patiment que hi ha al darrere. I sobretot, perquè si no es va pronunciar en veu alta, almenys devia ressonar al cap de milers de dones que eren al mateix lloc.
Tot aquest dolor brolla a Encara hi ha algú al bosc, un projecte dedicat als supervivents de les entre 25.000 i 50.000 violacions massives perpetrades durant la guerra dels Balcans. S'hi ha dedicat durant tres anys el col·lectiu Cultura i Conflicte, que l'ha pensat en tres llenguatges: la fotografia, el documental periodístic i el muntatge teatral.
L'espectacle, que es va estrenar divendres al Teatre de Salt dins el festival Temporada Alta, aborda aquesta connexió íntima entre mares i fills units per un dels molts esvorancs de la història europea.
Aquest horror, explicat a partir de testimonis que van ser recollits durant set viatges realitzats a Bòsnia i Hercegovina, es contraposa amb el que es vivia aquí, a únicament un parell d'hores d'avió, als 90.
L'esplendor d'una societat que s'obria al món i el cofoisme de la Barcelona dels jocs del 92, amb les imatges de l'anunci de la treva olímpica a l'antiga Iugoslàvia per part de Pasqual Maragall com a màxim exponent, topen amb la cruesa del relat, dibuixat amb destresa per la dramatúrgia d'Anna Maria Ricart i la direcció de Joan Arqué.
El pes del silenci
Un repartiment que encapçalen Ariadna Gil, Judit Farrés i Montse Esteve posa, de forma excel·lent, paraules al que recorden aquelles dones, al pes del silenci que han guardat durant anys i també a la por i l'estigma que encara els acompanya. Els joves concebuts durant aquelles agressions sistemàtiques que es duien a terme, també tenen veu en aquesta història, narrada de forma fragmentada enmig d'un bosc d'avets de plàstic i gespa artificial on retrunyen les bombes i cau foc a l'horitzó.
L'espai sonor, construït a partir de les explosions i les estridències musicals, atabala de valent, però és necessari. Molt més ens hauria d'esverar el que s'explica en aquest espectacle esplèndid, tot el que els van fer a tocar de casa, mentre el món es feia l'orni i que no s'allunya gaire del que passa ara al Mediterrani. «Europa no ho permetrà», quina frase tan buida i faltada de sentit, tant aleshores com avui.
