Laura Martí Pons (Laura West) és una gironina de 23 anys que va començar a tocar el piano amb tres anys. Tot i que al principi no li agradava, ha acabat passant pel Trinity Collage de Londres per estudiar harmonia i per l’Eumes de Girona per estudiar producció musical i mescla. Els seus temes Adrenalina, Lo que quiere o Una noche más marquen l’inici d’una trajectòria musical d’una cantant treballadora i decidida a donar-ho tot. Ha actuat enguany al festival Tempo de Girona i el 17 de setembre serà una bona oportunitat per veure-la a La Mirona de Salt.
El seu nom artístic actual és Laura West, però abans era Lora: el nom ajuda a crear el personatge artístic?
Sí. Vaig començar cantant en anglès i, a més, fent música electrònica... fins que em vaig adonar que havia canviat molt i que aquell nom ja no em representava gens. Quan vaig visualitzar Laura West de seguida vaig tenir clar que havia de ser aquest. El nom artístic és un alter ego on hi poses tot el que vols ser: confiança, seguretat en tu mateixa… i cap a l’escenari!
Des dels 3 anys que toca el piano… la música ha estat una vocació?
No. De fet, quan em van apuntar a piano a mi no m’agradava perquè ho feia com a extraescolar a l’hora del pati mentre veia a tots els altres nens jugar. Fins que vaig haver de decidir carrera i no m’agradava res... excepte la música. Llavors vaig tenir clar que em volia dedicar a això.
Té una formació musical molt àmplia. Potser s’esperaria que fes música més clàssica però, en canvi, s’ha decidit pel pop electrònic. Existeix un estigma envers aquest gènere?
Tinc la sort de tenir molts amics productors que em poden ajudar a arribar als nivells de música del mercat, perquè jo no en sé. També tinc amics que no han fet mai música i que van començar només amb el programa de producció i d’altres que, fins i tot, han anat al conservatori. I el mateix estil fet per a dues persones, una que ha estudiat música i una que no, és molt diferent. Es nota molt en la musicalitat i en el que transmet la música.
Ha rebut molta influència anglesa dels seus anys a Londres?
A Londres tenen molts més estils musicals perquè hi ha molt moviment underground i una barreja d’estils increïble. Per tant, tens molta llibertat per treballar en l’estil que vulguis. Però sí que quan estava estudiant al Trinity tot es basava molt en la música clàssica, fins que me’n vaig cansar i vaig decidir estudiar música moderna.
De fet, abans composava en anglès i ara en castellà. És diferent el procés de creació?
Sí, sobretot ho noto en la musicalitat. La de l’anglès és molt més maca. Quan vaig passar al castellà sí que vaig haver de canviar la manera d’escriure les cançons per a continuar mantenint la musicalitat de l’anglès. I va ser molt difícil.
I per què va decidir canviar d’idioma?
Perquè em vaig començar a ajuntar amb molta gent que feia música en castellà i que m’animava a provar-ho. I també notava molt que, tot i que sàpiga anglès, sempre hi havia alguna paraula que em feia dubtar. En canvi en castellà ja sé que està bé i em costa molt menys expressar-me. És la meva zona de confort.
Ha fet concerts a Apolo, al Tempo de Girona, ara a La Mirona... què se sent al anar creixent concert rere concert?
És una passada. Hi ha tantíssima feina darrere cada concert que quan algú t’envia un missatge dient que li ha agradat molt, és molt agraït i veus que val la pena fer tot el que estàs fent.
A Girona estan emergent nous talents: Doble, Carla Frigo, Laura West… com veu el panorama musical de la ciutat?
Veig que hi ha gent amb molt de talent: Franklin Dam, Kusuri… però hi ha molt poca exposició. No es fan concerts de música urbana, i realment hi ha moltíssima gent que en fa i que, a més, ho fan bé. A Barcelona és molt diferent, per exemple, a molts centres cívics s’organitzen concerts i s’exposa la gent que està començant. I aquí costa molt més.
Ja ha llançat molts temes... treurà disc, pròximament?
Sí, però estic esperant a ajuntar-ho per sonoritats: tinc temes que sonen més primaverals i d’altres que sonen més a hivern.
