Filla d’un crític musical i d’una cantant amateur, Imogen Cooper va néixer, i créixer, envoltada de música. Als 12 anys va prendre la decisió que edificaria els pilars de la seva brillant carrera: marxar a estudiar al Conservatori de París. Després de fer la volta al món sobre els escenaris més prestigiosos, ahir va desplegar el seu talent a la Schubertíada de Vilabertran.

La cala Montjoi ha estat el refugi de genis com Ferran Adrià i, ara, d’Imogen Cooper. L’Empordà és la seva musa?

Precisament Ferran Adrià és part de la meva inspiració. Ara he tornat a la cala Montjoi després de deu mesos fora a causa de la pandèmia i ha estat una experiència commovedora. M'encanta la seva continuïtat, les belles i icòniques formes de les muntanyes, el mar trencant incessantment a la riba, aquí descansa el meu esperit i s’obre el meu món interior.

I com arriba un piano de cua a cala Montjoi?

Amb dificultat. Va arribar de nit, sota la pluja, i a més, hi havia escales per pujar.

Què li aporta Franz Schubert que no siguin capaços d’oferir-li altres compositors?

Humanitat, visió i melodies meravelloses.

També és reconeguda per les interpretacions de Mozart. Les dues inspiracions li van arribar durant la seva estada a Viena?

Schubert sí. Amb Mozart ja havia descobert els quartets i els quintets de corda amb l’Amadeus Quartet, que era una via meravellosa per a conèixer els concerts.

Ja fa més de 50 anys que interpreta. Ara és el seu millor moment com a pianista?

Sí i no. Veus més profundament en la música després de tants anys i les idees es tornen més simples, però la comprensió dels fins detalls, com el temps i l’expressió, requereix més temps per a posar les coses a lloc. Però és un moment ric, així que fent balança, la resposta és sí.

Com és la vida d’una pianista solista?

Solitària. Però si no has conegut res més...

Què és el més important a què ha hagut de renunciar?

Probablement a tenir fills, però qui sap si aquesta va ser la raó.

Pels músics, la pandèmia ha estat la crisi més gran de la història?

Probablement. Una pèrdua immediata de tots els concerts durant molts mesos i sobretot hem patit menyspreu per part dels governs, com a mínim pels autònoms.

I de positiu?

Uns mesos sabàtics que tant necessitava i l’alliberament de les limitacions de la professió.

Com pot arribar la música clàssica a un públic més jove?

Em nego a preocupar-me’n. Però hem d’assegurar-nos que les entrades tenen un preu raonable, i que nosaltres, els músics, fem interessants els programes.