Després d’una eterna ovació al Festival de Sant Sebastià que va fer saltar les llàgrimes al cineasta mallorquí, l’equip va aterrar a Girona per a assistir a la preestrena d’un film «made in Girona», que el 8 d’octubre es convertirà en un dels principals reclams per a incentivar el retorn als cinemes.
Havia estat mai a Girona?
La primera vegada que vaig visitar Girona va ser amb Edmon Roch com a guia, quan vam estrenar El niño. Ens hi vam passejar al vespre, amb tota la càrrega de misteri i bellesa. I la ciutat se’m va posar als ossos. Vaig tenir un pressentiment, vaig pensar: aquí hi he de rodar alguna cosa. I quan vaig llegir la novel·la de Javier Cercas, tot em va quadrar.
Com és recrear la Girona del 1978 al 2021?
Complex i apassionant a la vegada. Fer una recreació de l’Edat Mitjana és més senzill, però quan recrees un escenari proper en el temps tens la sensació que has de ser més precís. Hem buscat una Girona que ja no existeix. El ‘barri xino’ s’ha transformat completament i ara és un barri de postal, on és molt difícil trobar traces del que va ser. Hem partit de molta documentació fotogràfica, llibres i testimonis reals que ens han servit per completar el puzzle de la Girona marginal del 1978.
I com l’han costumitzat?
Els llocs sempre estan contaminats d’altres èpoques. En cada espai en el que hem rodat hi hem fet una intervenció, que ha anat des de treure fanals a repintar façanes, passant per construir bars i prostíbuls. I és molt emocionant sentir que ets al 2021 i que, de cop, hi ha petites cantonades o carrers que et transporten al passat, com un petit túnel del temps dins la contemporaneïtat.
Ha volgut fugir de la recreació grisa de la Transició amb una mirada més colorista.
Volia que arribés a un espectador jove, que pogués arribar a quedar fascinat amb una explosió de color, ritme i energia. No recordo una Transició grisa, sinó més aviat una etapa plena de vida. I la pel·lícula està explicada a ulls del protagonista, que ho recorda com l’etapa més intensa de la seva vida. A més, conté una crònica de les dues cares, la classe mitjana i els quinquis.
L’estiu de 1978 tenia 10 anys i els tres protagonistes ni havien nascut. Com s’han submergit, en l’atmosfera de la pel·lícula?
De fet, les pulsions emocionals que movien els adolescents de la Transició són les mateixes que ara. Les ganes de revelar-se contra les normes, l’enamorament desbocat, l’adrenalina, la recerca d’un mateix, res ha canviat. I això els actors ho van entendre de seguida perquè forma part del seu anhel quotidià. La preparació del rodatge ens va agafar en ple confinament. Vaig aprofitar aquell temps extra per posar-los deures. Els enviava pel·lícules de l’època, com La escopeta nacional de Berlanga; cançons, des de Los Chunguitos a Fiebre del sábado noche, documentals, nodos i notícies. I vaig preparar un glossari de més de 300 paraules de termes quinquis, perquè es familiaritzessin i es divertissin amb les paraules quotidianes.
El gènere quinqui tenia un apunt de documental, perquè estava interpretat per «quinquis» de veritat. Com ho ha plasmat, en els seus personatges?
Els vaig prohibir tallar-se els cabells durant el confinament [riu]. La veritat és que aquestes pel·lícules són irrepetibles, la seva major força era que estaven interpretades per quinquis de veritat, però tots ells han mort, fos en mans de l’heroïna o de la policia. És un acostament estilitzat al gènere, una reinterpretació d’allò en el temps present. I el que he fet és recuperar la frescor d’aquelles interpretacions de finals dels setanta recorrent a gent del carrer que aportés regust a barri. Més enllà dels tres protagonistes, per la resta del grup aquesta és la seva primera pel·lícula. Vaig agafar tres amics de Terrassa, un d’ells era DJ i cuiner, l’altre raper i l’altre assistent d’hospital.
Hi ha lleis, a la frontera?
Sí, són lleis no dictades però que determinen la vida de les persones. Un noi de classe mitjana sempre serà vist amb més simpatia per part de la societat, però a tots els que han nascut al forat, la societat els dedica una ma al coll.
Ha firmat films com Celda 211 o El niño. La cara fosca de la societat crea addicció?
El que m’interessa són els éssers humans, conèixer l’altre, perquè quan el coneixes ja no és aliè.
El primer cop que vaig visitar Girona va ser el 2014 i se'm va posar als ossos. Vaig pensar que aquí hi acabaria rodant
Què tenia la novel·la de Javier Cercas per dur-la al cinema?
Sense cap mena de dubte, el que més em va atrapar va ser la història d’amor, però també hi havia apunts autobiogràfics. Quan era petit, des de la finestra veia els quinquis al descampat, i fins i tot alguna vegada em van atracar a cop de navalla. Ho vivia amb un sentiment entre por i fascinació, estaven units, eren lliures, salvatges i es saltaven les convencions. Significaven alguna cosa que no era el que jo vivia.
El cinema i la literatura són dos llenguatges molt diferents. Quin era el repte en majúscules?
Havíem de trobar la manera de sintetitzar-la, de trobar l’essència i de transmetre-la a l’espectador. Per a ser fidel a l’esperit de la novel·la, has de ser infidel a la lletra. Si agafes la lletra paraula per paraula, fracassaràs. Ens vam agafar a l’emoció que vam sentir en llegir la novel·la. I això és el que hem volgut transmetre a l’espectador.
En algun moment s’ha sentit presoner de la novel·la?
No, perquè quan adaptes, vols transmetre el que t’ha transmès la novel·la. I gràcies a la generositat de Javier Cercas, que ens va donar absoluta llibertat i mai ens va dictar cap directriu, hem pogut volar amb llibertat. Però res surt d’un altre lloc que del propi univers de la novel·la. És la font d’inspiració completa.
Què ha dit Javier Cercas, després de veure la pel·lícula?
Mentre la veia, he de confessar que vaig experimentar un cert vertigen. Però en acabar, em va abraçar. Em va dir que tenia l’essència del llibre i que en veure actuar els personatges, sentia que els tres protagonistes eren els que ell havia fet néixer.
Van començar el rodatge l’agost del 2020. Com és fer una pel·lícula en pandèmia?
Fer una pel·lícula ja és un exercici de funambulisme, i amb la pandèmia és com si algú t’estigués tirant pedres des de baix. Un suplement extra de problemes i angoixa. Però eren les circumstàncies en les que havíem de rodar i, de fet, vam ser una de les primeres produccions que va arrencar. Vam haver de compensar la complicació amb molta energia i il·lusió. I també ens va aportar coses positives, com l’oportunitat de poder fer una bona immersió dels actors en l’època.
El seu film és una de les grans esperances del cinema espanyol. Farà tornar al gran públic a les sales?
Tant de bo. És el meu petit granet de sorra perquè el cinema segueixi viu.
Competirà a les taquilles amb la nova pel·lícula de Pedro Almodóvar. Duel de titans?
Que hi hagi pel·lícules atractives és el que pot fer que la gent recuperi l’hàbit de tornar al cinema. Estic encantat que hagin coincidit. Són propostes molt diferents i hi ha espai per tots.
