«‘Obra maestra’ és com un film de Hitchcock i un homenatge a la meva paciència»

Aquest llibre és un homenatge a la paciència.

Jo crec que és un homenatge a la meva paciència. És un acte d’insistència, de bogeria també.

Per què insisteix?

Perquè és una història fascinant. Però no trobava la manera d’explicar-la. I això em provocava una obsessió. Una obsessió que de vegades calia ajornar perquè havia d’escriure altres llibres. Perquè si no... escriuria un llibre cada 10 anys.

Quan va decidir continuar?

A finals de la dècada passada. Quan, el 2006, es coneix que l’escultura no apareix, em quedo impactat i no se m’oblida. Se’m va quedar aquí, com una rosca solta que fa un sorollet molest. El 2009, quan vaig al museu, em dic: «He d’escriure sobre això». Però el gran moment va passar gairebé 10 anys després, quan després de molta feina de documentació, de recollir testimonis, de bussejar a l’hemeroteca, de consultar bibliografia… va arribar l’instant que per fi vaig veure la manera d’explicar-ho i de superar el que em semblava insuperable: com gestiono na cosa que té tant misteri al principi. M’agrada pensar que el meu cas és semblant al d’Alfred Hitchcock amb El naufragio de Mary Deare, una pel·lícula que mai no va poder rodar. Era la història d’un vaixell que descobreixen a la meitat de l’Atlàntic i que, quan pugen a ell, veuen que està abandonat i, tanmateix, els motors encara estan calents, no hi ha senyals de vida, però han desaparegut els bots salvavides. Hitchcock no va poder rodar aquesta pel·lícula perquè hi havia massa misteri, és a dir, començava massa amunt. Doncs jo vaig sentir que passava això amb la meva novel·la: que ja tocava sostre al primer capítol. Una escultura de 38 tones desapareixia com si fos lleugera i m’era difícil gestionar aquesta quantitat de sorpresa.

Com ho va aconseguir?

Generant una novel·la que no està governada per un narrador o per una veu, sinó que recolza en testimonis de 73 veus i cadascuna proporciona un tipus d’informació específica que no proporciona cap de les que el precedeixen.

Com va fer que no es repetissin?

Fent una feina que no es veu. En el procés de correcció de la novel·la, em vaig adonar que algú repetia alguna cosa o que part del que deia no aportava cap valor. Aquest procés de depuració permet quedar-se amb l’allò únic.

Què diu de vostè aquest llibre?

Mmmm, bé… Crec que… Que parla de més de 10 anys de feina. Crec que la lectura del llibre evidencia la gran feina que hi ha hagut al darrere. En termes d’hores, eh? El temps. Tota la investigació. I com que un dels capítols està narrat per l’autor, deixo veure què implica la feina d’escriure.

Què va aprendre de si mateix fent tota aquesta feina?

Vaig aprendre que és un encert escriure el llibre que al principi veus impossible. Em sembla que té mèrit aconseguir fer allò que al principi creus que no saps fer.

Ha tingut por en algun moment?

No. He tingut clarament la sensació d’estar arriscant, això sí. És un doblar l’aposta respecte del llibre anterior. És una cosa que vaig sentir una vegada a César Aira: cada nou llibre ha de doblar l’aposta de l’anterior. I en arriscar-te… ho pots perdre tot. Això és motivador.

Fer una escultura és menys complex que fer una novel·la com aquesta.

Bé, diguem que fer una escultura no és fàcil. Abans de fer-la, necessites la idea. I de vegades aquesta idea és el resultat de molts anys. És a dir, que també és complicat. I jo penso que escriure una novel·la és una mica més fàcil.

L’escultura va desaparèixer i ara reviu en paraules. Ha escrit una escultura, per dir-ho així.

Jo he fet una metàfora de la cerca, del desig de saber, de voler obtenir una resposta, cosa que és el motor de tot món. La novel·la recorre tot aquest procés de cerca.

Que li van ensenyar els testimonis sobre els oficis?

Que tots tenim una manera particular de mirar. I això m’ha permès agitar la manera d’acostar-se al personatge de la novel·la: l’escultura. Però vaig adonar-me que els testimonis més interessants no són tant els dels experts en art, sinó els d’un ferroveller, un camioner, un taxista… fins i tot el d’una terrorista.

Impressiona el testimoni de la terrorista, sí.

És que aquest, en particular, és un testimoni que he treballat amb el context. Ella pertany a ETA i, per fer aquest personatge versemblant, l’has de fer raonar i expressar-se com algú que realment pertany a aquesta banda terrorista. Cal documentar-se i fer un exercici gairebé actoral: tu, com a autor, has de fer de terrorista.

Què és el que més li va impressionar d’aquest personatge?

La seva manera de viure en un món paral·lel, la seva manca de sentit comú. El seu odi.

Aquí es nota una distància i això és, també, una manera d’introspecció, oi?

És obvi que jo no he entrevistat tots els personatges. Però amb els que vaig parlar els vaig fer saber que escriuria una novel·la i no una crònica periodística. Que jo tindria en compte el que em diguessin, però que també ficcionalitzaria. I van ser molt generosos en acceptar.

O sigui, aquí hi ha personatges de ficció que són reals?

Exacte. Hi ha personatges reals dels quals jo invento el seu testimoni, però intentant mantenir-me més o menys fidel al que van dir per conservar la versemblança de la història. I després hi ha personatges completament inventats, que no van existir. Però que són autèntics.

Com va establir la relació dels testimonis?

Jo no vaig començar a escriure amb les 73 veus decidides. En tenia unes quantes. Però aquesta és la necessària aventura de l’escriptura: no es pot conèixer absolutament tots els passos de l’escriptura. He de desconèixer alguna cosa. Així se’m van anar acudint noves veus. Unes d’entrevistes i d’altres basades en la imaginació.

Quina és la seva hipòtesi sobre què va passar amb l’escultura?

Vull pensar que l’escultura no apareixerà mai i que mentre no aparegui serà bellíssima la història d’aquesta escultura. Perquè si aparegués… jo crec que em posaria trist. Perquè el misteri s’hauria revelat. I la revelació del misteri és sempre inferior al misteri.