Vam descobrir Carla Simón amb Estiu 1993. Era la seva primera pel·lícula i hi va abocar records de la seva infància quan, després de perdre els seus pares per la sida amb tan sols sis anys, se’n va anar a viure amb els seus oncles a la Garrotxa. La seva opera prima es va convertir en un autèntic esdeveniment i ens va descobrir una directora dotada d’una enorme sensibilitat, capaç de captar moments quotidians d’una forma tan transparent com poètica. Perquè el cine de Carla Simón té una cosa intangible i profundament humana. Hi cap el dolor més profund, també la lleugeresa, la sensibilitat per la cura dels detalls i l’amor pels seus personatges.

Va néixer a Barcelona el 1986 i es va traslladar a viure a les Planes d’Hostoles abans que la tragèdia de la mort dels seus progenitors la marqués. Es va graduar en Comunicació Audiovisual per la Universitat Autònoma de Barcelona el 2009 i va aconseguir una beca per estudiar el Master of Arts a la London Film School. Allà va dirigir el documental Born positive, que seguia els passos de diversos joves que havien nascut amb el VIH i el curtmetratge Lipstick, sobre dos nens que trobaven la seva àvia morta.

A l’escola sempre li deien que escrigués sobre allò que conegués, així que el caràcter autobiogràfic ha marcat la seva obra. Les relacions familiars es van convertir en l’eix de les seves històries. De l’íntim a l’universal. Tot i que també hi ha altres temàtiques associades, com el buit, l’absència, l’orfandat, el sentiment d’indefensió davant la mort.

És una directora extremadament meticulosa i prepara cada un dels seus treballs a consciència. També és pacient. Quan havia de començar a rodar Alcarràs, va començar la pandèmia i tot es va paralitzar. La pel·lícula havia de desenvolupar-se en una època concreta, entre juny i agost, per materialitzar a la pantalla la recollida dels préssecs a Lleida, i va haver d’esperar un any sencer per poder portar a terme aquest procés tal com tenia planejat. A Alcarrás ha volgut homenatjar la seva família, agricultors, i el treball artesanal de tota una comunitat que gairebé es troba en perill d’extinció. De nou les arrels, la relació amb la terra i els vincles de sang.

A Simón li agrada treballar amb actors no professionals. Ja ho va fer amb Laia Artigas a Estiu 1993 i ha tornat a fer-ho a Alcarràs d’una manera encara més ambiciosa, ja que pràcticament tot l’elenc no tenia experiència prèvia, una cosa que considerava fonamental per establir vincles més forts entre la realitat i la ficció. També li agrada envoltar-se de dones al seu equip, la productora María Zamora, la muntadora Ana Pfaff, Eva Valiño al so, Daniela Cajías en la fotografia, així fins a completar pràcticament tots els departaments.

Ha fet història al Festival de Berlín en guanyar l’Os d’Or. El seu triomf és el de tota una cinematografia que aposta per un cine diferent que traspassa fronteres.