Fa unes quantes setmanes van acabar les proves d’accés a la universitat. Aquesta prova que avalua si els estudiants són aptes per encarar un futur dins del sistema universitari i, per tant, si estan capacitats per gestionar de manera autònoma la disciplina que hagin decidit afrontar per al seu futur. (Bé, sobre això darrer potser caldria matisar moltes coses que excedirien aquest espai, per això ho deixarem així). Fins aquí cap problema. L’assumpte va saltar a l’actualitat nacional perquè un d’aquests estudiants va aconseguir la nota més alta de tota la Comunitat de Madrid, i a la pregunta del periodista sobre quina seria la carrera que triaria va contestar amb tota sinceritat que es decantava per la Filologia Clàssica. Després d’un moment de perplexitat del seu interlocutor, el jove rebla la resposta: «prefereixo la felicitat a l’èxit segur». Efectivament, aquest jove madrileny no sols té la nota més alta de la seva comunitat en coneixements acadèmics, també la té en sentit comú i personalitat.

És molt curiós que, al llarg dels dies següents, sorgissin moltes veus contràries al fet que un jove de 18 anys faci el que el fa més feliç i no el que és «més productiu». És una pena que els comentaris ressentits sobre l’estudi de les humanitats entelin l’èxit del noi. Però també serveixen per posar encara més en evidència com en son d’importants els estudis humanístics a la nostra societat.

Això ja es va constatar durant el confinament. El consum i gaudi de l’art, la història, el teatre, la música, la literatura, el cinema es va quintuplicar per molt. És a dir, disciplines directament vinculades amb aquestes injuriades humanitats van ser els recursos comuns per a una població mundial que necessitava omplir la seva ment i el seu esperit. No serà que aquestes disciplines ens fan feliços, com molt bé explicava Gabriel, i, a més, són universals?

És molt curiós que a Espanya es vegin les humanitats com les carreres «fàcils», precisament per no tenir una nota de tall, com s’indica a l’argot acadèmic; però, en canvi, a altres països europeus, com Polònia, per estudiar clàssiques s’exigeix un expedient brillant. Això és degut al fet que es coneix la complexitat dels temes a abordar i que l’alumne haurà d’enfrontar-se al saber i coneixement de la humanitat des que l’home (em refereixo a la primera accepció de la RAE) ha trepitjat la Terra. Com no se li exigirà que sàpiga, que tingui criteri i capacitat d’anàlisi de la realitat circumdant? Les humanitats són, ara com ara, l’única cosa que diferencia l’ésser humà dels animals. L’home (segueixo emprant la primera accepció de la RAE) fa alguna cosa per pur delit, habilitat tècnica i amb intenció de perdurar en el temps.

Però, a més, depenent del nivell de coneixement del seu creador, dotarà aquesta manifestació d’una significació complexa, per la qual cosa el codi d’enteniment ha de ser conegut pel seu interlocutor per comprendre’n la dimensió total. És a dir, cal ser un «iniciat». Gabriel vol estudiar això. Filologia clàssica i la importància dels codis, però també tot allò que això comporta, tota aquesta cultura en què s’ha basat la societat occidental europea.

La setmana passada tot eren elogis per al gran paper d’Espanya com a amfitriona de la cimera passada de l’OTAN a Madrid, on el patrimoni espanyol allotjat tant a La Granja com al Reina Sofia o al Museu del Prado, han estat fonamentals per mostrar allò que cal preservar i es pot veure amenaçat. Tots es van trobar còmodes en aquests espais, tots eren capaços d’arribar a entendre el llenguatge, malgrat parlar diferents idiomes i pertànyer a diferents cultures. Per això la defensa de l’estudi de les humanitats hauria d’estar entre una de les prioritats de qualsevol govern i, en particular, dels rectors universitaris que tenen a les mans defensar el seu aprenentatge al més alt nivell.

Potser, el gran problema d’aquesta aversió d’una gran part de la societat espanyola a la resposta de Gabriel no estigui a la mateixa contestació, sinó que per a aquesta carrera no cal tenir un vuit o un deu per entrar. Aquesta societat és així, si no té un preu alt, no es valora. Què tal si comencem a posar una nota de tall adequada al que suposa el veritable estudi de les humanitats? Aleshores, sí que a Gabriel se’l reconeixerà com el que és dins de la seva generació: un heroi.