Un sofà de color mostassa i un gramòfon recreaven divendres a l’escenari del festival de Peralada l’apartament on Maria Callas va passar la solitud dels seus darrers dies. Des d’allà, l’actriu Monica Bellucci li va prestar la veu i el rostre per mostrar la cara més fràgil de la dona rere el mite a Maria Callas, letters et mémoires, la proposta amb què el certamen s’avança al seu centenari.

Enfundada en un vestit de la cantant, la italiana va recitar una vintena de cartes escrites entre els 40 i els 70 i textos autobiogràfics, mentre la música de la GIO evocava els grans títols operístics que va interpretar i donava pas a enregistraments de Norma o La Traviata.

El cant de la Callas era tan poderós, havia explicat el dia abans Bellucci, que podies saber en quin moment vital estava només sentint-la. No es pot dir el mateix dels seus escrits, si més no, no en el format escollit pel director, Tom Volf, gran especialista en la soprano.

Missiva rere missiva, la italiana transmet dissort, sigui explicant els seus èxits lírics o les traicions conjugals. Sense matisos, repassa declamant de memòria les males relacions familiars, la passió per Onassis o l’esclat professional a través de les cartes que Callas va enviar al seu cercle més íntim, com la seva mentora, Elvira de Hidalgo.

El valor dels documents de partida i la força en escena de Bellucci queden apaivagats per la timidesa i la falta de ritme del muntatge, que podia haver anat molt més enllà.

Tan enllà com ho va fer Maria Callas, una diva que va transcendir el seu temps i a qui sempre val la pena recordar.